I don't know where you came from [...]

I, somrient i contenta, escric, una vegada més, i per últim cop, sobre l'Erasmus a Saarbrücken 07/08.
_____________________________________________

Sortia de casa els vespres, cap allà a les vuit; em posava els auriculars, escollia la cançó més animada que trobava a l’iPod i començava a córrer. Corria per caminet paral·lel a la Meerwiesertalweg fins a Waldhaus. Un cop allà, estirava les cames i tornava xino xano cap a casa, escoltant algun ritme més tranquil, o bé sentint els ocells com piulaven en alemany al costat de la bassa d’aigua, a la vora del Plus. Sempre pensava que podria comprar-hi alguna cosa de menjar per sopar, però mai no portava diners, quan anava a córrer, només la clau i música. A casa, em dutxava i pensava què fer per sopar, però sempre acabàvem acordant pel Messenger que aniríem a menjar algun crêpe al centre, o bé potser un kebab, o bé a la Brassérie, encara que aquesta era més cara i no s’hi podia anar tan sovint. Possiblement, a la nit aniríem a prendre un cocktail o bé un suc de taronja al Moloko, o potser al Tante Anne, o a vegades al Nauwiese. Una cosa sí que era certa: quedaríem a les nou davant la Johanneskirche.

Encara sento l’olor del piset, del D213. Encara em trobo caminant pels carrers d’aquella ciutat sense gràcia. I també recordo les llàgrimes de l’últim passeig com a estudiant de la Universität des Saarlandes, des del Coyote fins a la porta de casa. I, com no, us recordo a vosaltres. A tots i cada un de vosaltres, que vau viure al meu costat i vau fer dels mesos a Saarbrücken, sens dubte, uns dels més especials que he viscut fins ara.

Un any després, encara ho recordo. Ho recordo tot i sé que mai no ho oblidaré. Una vegada vaig sentir dir que els records que fan plorar, un dia et faran somriure; i a mi, el vostre record em fa somriure; un somriure sincer d’orella a orella que es formarà cada vegada que us vegi sortir per la porta d’alguna terminal d’aeroport, o en una estació de bus, o potser arribant a la Hauptbahnhof.

Un any després, us dic gràcies una vegada més. Gràcies per haver sigut i ser amics meus. Gràcies per tot el que em vau ensenyar i per haver volgut aprendre de mi. I és que, sabeu què?

The only real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes. Marcel Proust

Us estimo. I love you. Ich liebe euch. Je vous aime. Os quiero. Я вас люблю.

Saarbrücken, Saarland, Deutschland.

Un petó a tots,


Laura, die Dolmetscherin

Un dia a la platja

La platja és un lloc interessant, i com que si no hi vas com a mínim una vegada no sembla que hagis fet estiu de veritat, avui ens hem aventurat a posar els peus al mar amb bandera groga. Com nosaltres, ho han fet centenars de persones a la calorosa platja de Sitges.

Envoltades de fills d’Adonis i de David de Miquel Àngel que ens miraven des de la vorera del davant, hem plantat un para-sol florejat dels anys que els nostres pares portaven texans amb pota d’elefant i que ha volgut quedar mig tort i mentre dinàvem no em deixava tranquil·la amb el serrell de fil blanc que tenia a la vora. Sense treure un ull de les bosses, ens hem ficat a l’aigua. Onades, moltes onades. D’aquelles altes que no et deixen descansar perquè constantment has d’estar fent saltirons com una estúpida (perquè estic segura que per sota l’aigua sembles estúpida) si no vols que et passin litres i litres d’aigua salada per sobre del cap i t’entri sorra per tots els orificis possibles. En aquells moments he fet un descobriment: el meu biquini és una peça de roba perillosa, i he donat les gràcies al fet que estiguessim en una platja com la de Sitges, perquè allà no passa res si et quedes en pilotes. La cosa canvia si t’hi quedes involuntàriament, perquè llavors, a més d’exposada, quedes aclaparada.

He rebut una onada agosarada amb els braços oberts, perquè estava en un moment Vigilantes de la playa, i l’onada en qüestió s’ha sentit atreta per la bellesa del meu banyador blau, verd, perillós i reversible i ha vingut amb tota la seva força. I ara faré servir un verb castellà, perquè m’agrada com sona en aquest context: m’ha arrollat. La Carla diu que de cop m’ha trobat als seus peus, però jo li dic que no pot ser perquè, quan m’he girat, l’he vista un bon tros enrere. El fet és que han sigut moments durs. En pocs segons han passat pel meu cap diversos pensaments:

• Laura, agafa’t les calces del biquini perquè les portes a mitja cuixa.
• Laura, agafa’t els sostens del biquini perquè se’t veu tota la pitrera, que, encara que no sigui gaire substanciosa, és.
• Laura, lluita per la teva vida que això no deixarà de cobrir-te d’aigua.
• Laura, intenta clavar-te a la sorra perquè això t’arrossegarà fins a fora l’aigua (... i vas mig despullada).

Al final, després de tres onades similars, tot ha tornat a la normalitat, i encara ara intento descobrir com és que aquella onada ens ha fet molinete (tal com diu la Vicky) a totes tres i les altres no. Per què?

Llavors arriba el moment en què descobreixes que t’has oblidat de posar-te crema protectora ISDIN Extrem al pit i t’ha quedat com si fos un disfras de llagostí mal acabat. Sort que tinc ganes de repetir-ho.

No, nosaltres no feiem exactament això.

Un petó salat,


Laura, die Dolmetscherin

Treu el datàfon

Avui per a tu, amiga inseparable.

Tu, que sempre estaves dins del meu moneder, preparada per ajudar-me, per treure'm de les dificultats del moment i per paliar els meus impulsos consumistes.

Tu, tota vermelleta, que has sigut la meva companya de viatge per tots els racons d'Europa, de Londres fins a Kiev, de Gdansk fins a Màlaga; i sempre eres ben rebuda i acceptada.

Amiga i còmplice del capitalisme, plana i àuria, targeta de dèbit.


Un petó,


Laura, die Dolmetscherin

Blog como saco de boxeo

Ya que me lo piden tan bien, voy a escribir en castellano.

Es muy tarde y no estoy de buen humor. Esta mierda de tiempo me vuelve loca y no logro comprender por qué, a principios de julio, los termómetros no llegan a los 25 grados y el sol no me deleita con un solo rayo en todo el día.

A lo mejor soy un poco esquizofrénica. Hace cuatro días postee que estaba tan contenta como Heidy saltando entre ovejas por los prados suizos, y hoy mi humor ha bajado bajo zero. Dejémoslo en una serie de circunstancias que no ayudan a mejorar el estado de ánimo que me provoca la letárgia de esos últimos días. Y la esquizofrénia, que es muy mala.

Pero sentir que no tienes nada que hacer es asqueroso. Se me queda la cara cuadrada de tantas horas delante del ordenador y al Facebook cada vez le tengo más rábia porque se está volviendo sinónimo de soledad, de aburrimiento. Y luego vienen las notas. Entro en el despacho del profesor temblorosa, temiendo lo que se avecina: suspenso. Oscuridad. Caigo al vacio. ¡Clank! Me he cogido a un saliente de las rocas del abismo de la desmoralización: aún tengo otras asignaturas aprobadas. Pero se me cortan los dedos y me duelen. Además, la sangre no me gusta, y menos la mía. Aún así, no me desengancho, porque cuando lo haga voy a dejar la carrera y me haré chola.

Catalan: mi lengua materna.
Catalan A4: Un tostón de asignatura en la cual tendré que volver a empollarme la teoría de las oraciones subordinadas y si la causa de las del tipo X.Y. (de mis apuntes) es eficiente, natural o se la sacaron del c*ño en 1984 un grupo de gramáticos y gramáticas que se aburrían en sus casas y decidieron amargarme la vida. ¿Por qué nunca presté atención en las clases de bachillerato? Puede que allí estuviera la base de todo esto, pero no, la señora, que es tan lista-gilipollas, prefería dibujar caricaturas en el libro y charlar con los vecinos. Y así vamos tirando, como podemos.

¿Y cómo se siente usted al respecto? Pues como una mierda.

Heidelberg, ¡¿dónde estás?!

Sólo quiero una cosa: ilusiones.

Bueno, dos: y una cabina.

Bona nit.

¿Quién conoce este cuadro? ;)

Un beso y hasta la semana que viene,


Laura, die Dolmetscherin

Refugiada de la calor estiuenca

Aquest és un moment en què noto que l'esforç (que, per poc que hagi sigut, ja ha sigut major que per la majoria d'altres assignatures) posat en millorar la meva tècnica d'interpretació simultània ha donat el seu fruit.

Ara mateix tinc un somriure estúpid als llavis.

I per més d'un motiu, que el tinc.

Primer, perquè fa una setmana vaig poder tornar a quedar amb vosaltres, ex-Erasmus, a la una del migdia sota les pantalles dels menús de la Mensa per anar a dinar. Perquè vam tornar a deixar emprempta a la Schwarzbergturm, i aquesta vegada la pluja no podrà desfer la inscripció.

Fa una setmana era a Saarbrücken, la ciutat que va veure'm canviar i convertir-me en una persona gran. Allò que es diu: ah, els grans; doncs sí, aquells que es cuinen el menjar, s'espavilen sols quan han d'arreglar comptes amb el banc i aprenen que en aquesta vida t'has d'aguantar amb tots dos peus ben ferms a terra i no sentir-te mai sola encara que ningú no vingui a trucar a la porta, i que les llàgrimes són un senyal d'emoció i de sentiments.

Segon, perquè, per primera vegada en uns quants (bastants) mesos, torno a sentir que no estic estudiant en va i que les il·lusions no s'han de perdre per difícils que puguin semblar d'aconseguir.

Tercer... això no ho vull dir.

I seguir sentint la brisa del capvespre tot menjant cireres al balcó.



Un petó ben gran,


Laura, die Dolmetscherin