Alltagsdrama

Aquesta paraula (la del títol) l'ha dita avui una amiga finesa que està a Heidelberg com a d'estudiant d'intercanvi, com jo. Amb aquest mot s'ha referit als petits "problemets" que et vas trobant al dia a dia, i deixeu-me parlar d'alguns dels que m'he anat trobant aquí.

D'una banda tinc les aranyes que han fet aparicions esporàdiques per l'habitació. Sempre tinc l'esperança que no n'aparegui cap més, però fa un parell de dies encara vaig trobar-ne una que intentava pujar per la paret que tinc al costat de l'escriptori, la de la finestra. No va arribar més amunt de dos pams. Encara la tinc allà a terra tota rebregada. Em fa fàstic treure-la, disculpeu-me.

D'altra banda, l'aixeta de la dutxa, segons com de fort la tenques, costa molt de tornar-la a girar per obrir-la, així que, amb les mans plenes de sabó, tot rellisca i res no funciona.

El capítol de la setmana és, però, la sala de rentadores, a.k.a. Waschsalon. Ja tinc mala experiència en voler rentar els diumenges, perquè a tothom se li acudeix el mateix i, hi vagis a l'hora que hi vagis, sempre trobes totes les màquines ocupades. Si estàs de sort, en trobes una que li falten deu minuts per acabar; si no, fes-te fotre i espera.
Els alemanys són gent eficient, i una n'apren ràpid. Que em traieu la roba de la rentadora perquè fa un minut que s'ha acabat la meva rentada i teniu molta pressa? Cap problema, a la primera que pugui, jo també ho faig. Calçotets bruts? No problemo, cap a sobre la rentadora entremig de jerseis talla XL i texans esparracats.
La besonderheit de la setmana ha estat, però, que durant cinc o sis dies la sala ha estat tancada (suopso que per reparacions i neteja). Cert és que feia fàstic mirar l'estat del terra i de les rentadores; i també és cert que n'hi havia unes quantes d'espatllades... Però avui, que he pogut rentar després d'haver estat apunt de quedar-me sense calces i mitjons nets, m'he adonat que la meitat de les espatllades encara ho estaven.
Pago relativament poc de lloguer... Puc suportar aquests petits inconvenients. Només em falta rentar els dos jocs de llençols i fundes del nòrdic... I la jaqueta, que ja toca. Sort que ja tinc calces i mitjons... És horrorós veure que et vas quedant sense i que vas pensant "he de posar una rentadora...", però no trobes el moment per a posar-la i, quan el trobes, no pots!
Potser la idea de les calces de paper no és tan dolenta.

Un cable. El cable d'uns auriculars.

Un petó ben gran,


Laura, die Dolmetscherin

A tu, la bicicleta lila de la cistella blanca

Al llibre The kite runner, el Baba li diu al jove Amir que el robatori és el pitjor crim que hi ha. Li diu que si mates algú, li robes el dret de viure; si robes menjar, li negues el dret d'alimentarse... 'només' és una bicicleta, però era la meva bicicleta, i per la meva estupidesa i per la mala fe de massa gent, ves a saber on para.

A la ribera del Neckar, em deixava anar del manillar i notava el fred a la cara, com els llavis se'm tallaven.



I escoltava aquesta cançó.

Fins aviat,


Laura, die Dolmetscherin

Moves & Toast

Hi vaig anar amb la idea de riure una bona estona tot seguint les indicacions d'una monitora flipada i intentant imitar moviments made in Beyoncé al més pur estil del clip de la famosa cançó Single ladies. Vaig tornar a casa neta, depurada, sense preocupacions, sense maldecaps.

Des de fa uns quants anys que sé que m'agrada moure el cos al ritme de la música, i no hi hauria moment més àlgid en una nit de discoteca que ballar al so de Nights in Kiev en una sala amb vistes a la via d'alguna línia de tren; i ara he descobert que anar a ballar seguint les indicacions d'una monitora amb gorra calada fins les celles i amb uns pantalons on n'hi cabrien dues com jo és una teràpia més bona que anar a llegir a la ribera del Neckar.

Ihr musst ihre Körper fühlen!

I així segur que s'aconsegueixen millors resultats.

L'hivern ha arribat a Alemanya. Fa anys, en un concert que no especificaré, em vaig quedar xopa de cap a peus per la pluja; ara, tant de temps després, ho he tornat a viure. I puc confirmar que la pluja alemanya no m'agrada. Em corregeixo: la pluja de l'Europa continental no m'agrada. És una pluja enganxifosa que comença a caure en gotetes petites quan estàs a mig camí de casa. Es riu de tu, que vas en bicicleta, sense guants i, ni de bon tros, preparada per tal causa i cosa. Segueix un xim xim que no para i, si estàs de mala sort, un xim xim intens, amb gotes gordes, que veus com van quedant marcades a les cuixes, als texans, que passen d'un blau marí a un color semblant al negre blavós.

I torno a tenir els nusos dels dits de la mà dreta plens de tallets i de pell castigada per un fred que no ha avisat. Ha arribat igual que ha arribat el semestre: de sobte i desorganitzat, perquè la tardor, com les meves hormones, provoca molts canvis. Sort que sembla que fa sol.

Amb una torrada a la mà, me'n vaig a fer fotografies.

Un petó i fins aviat,


Laura, die Dolmetscherin

Processos

La inspiració també està vinculada al meu estat hormonal? Sóc un titella de les meves hormones, i ara, quan les tinc revolucionades, la situació dels meus estats anímic i físic pateix irregularitats notòries. Els estrògens regulen un dia, la progesterona el següent. Ja no sé quin era el procés que la hipòfisi determinava, però recordo que una part s'ocupava de l'ovulació, i aquí és precisament on em trobo.

Diumenge passat vaig tenir el dia d'ordenar. Ara estic en la fase "ansiosa". Tinc ganes de moltes coses, però no sé determinar de què exactament. A més a més, encara que soni horriblement "osea", tinc el cutis fet un fàstic, o almenys aquesta és la sensació que em dóna a mi.
Potser passar de ser una couch potato a practicar algun tipus d'esport dos o tres dies a la setmana ha fet que se m'actives l'adormida adrenalina i el meu ritme circadià canviés d'intensitat. No ho sé.

M'han posat una multa per anar amb bus sense bitllet. Per un dia que agafo l'autobús (perquè hi havia la Carolina, i ja no tenia la bicicleta) per anar cap a la Uniplatz, va i em topo amb els revisors. Doncs em fa molta ràbia. No, no penso comprar-me el Semesterticket. L'altre dia ho anava a fer, però en última instància m'ho vaig repensar i el que faré serà comprar-me uns bons guants, posar-me tres jerseis cada matí i apa, bicicleta amunt i bicicleta avall. Si neva, ja trobaré alguna alternativa.

¡A la mierda ya!

Mannheim no és una ciutat gens admirable. Instiga al consumisme, o almenys a mi. Cal dir que hi ha un Vapiano, cosa que millora molt la seva posició en el meu ranking de ciutats alemanyes preferides, però el fet que els carrers del centre tinguin la mateixa disposició que la planta de l'Escorial i, en comptes de tenir noms, tinguin números, li fa perdre molt. Tot sigui per la Hauptbahnhof.

Per primera vegada a la meva vida tinc una companya de pis! Trobar una aranya de gran tamany a l'habitació: un ensurt considerable; viure apartada del centre: exercici diari; poder-te quedar al vespre a la cuina xerrant una estona: no té preu. Per la resta, Erasmus-Card.

I parlant de "Card", per fi he pogut aconseguir el meu Studentenausweis! Si pensàvem que la Universität des Saarlandes té un procés de matrícula pesat o bé que a la UAB cada any passen coses més "revolucionàries", s'ha de viure l'experiència de matricular-se a la Ruprecht-Karls Universität Heidelberg:

[Formulari (+ Exmatrikulationsbescheinigung) + pagar + esperar + recollir CampusCard + freischalten o alliberar, com els telèfons + TAN-Liste + imprimir = Studentenausweis] *gasping*

I avui al vespre, pizza.

"Westlichen". This adjective actually never crossed my mind.

Un Studentenkuss d'aquells que costen 2 € per galeta,


Laura, die Dolmetscherin

Haselnuss-Schnitten

Addictions are not bad: they're worse. Some cannot give up smoking, others drinking and some (fewer, though I wouldn't bet anything on it) working. My addiction is this:

I cannot stop eating Hanuta. I try hard not to buy them, but they just keep popping up in my life, out of nowhere, and then there's nothing left to me but to buy them whenever this happens. Back in my old times in Saarbrücken, it was usually in 12-packs. They didn't last longer than two days. That was bad. That was very bad. I had to spend at least an hour in the gym to compensate it and this happened twice a week, me spending an hour in the gym. When summer came I have up aerobic and instead took up jogging.

Today I bought a new Hanuta version: Hanuta on Tour. They just want to kill me. In the bag there were 18 little Hanutas and right now, at this very moment, six hours after I've bought them, only TWO are left. Okay, I didn't eat all of them, but sure most of them. And this is bad. This is very bad.

Do you think dedicating Hanuta a post was peculiar? Then sometime I'll write about my University Card here in Heidelberg. That'll be even more nerdy.

Liebe Grüsse,


Laura, die Dolmetscherin