Desde la cabina

Después de tantos días sin postear, voy a hablar de mi tema académico favorito: la interpretación de conferencias. Esta vez, de la parte técnico-psicológico-cognitiva de la interpretación. Uso tantos adjetivos porque no sé cuál sería el correcto, la verdad.

Bien, no sé si lo sabeis (los que haceis interpretación no contais...), pero hay un proceso cognitivo muy claro en la interpretación, el cual se acentua mucho más en la simultánea que en la consecutiva, y este es: escuchar-entender-analizar-reformular.

¿Qué quiere decir todo esto? Cuando estás dentro de la cabina, te pones los cascos y empiezas a escuchar al ponente. Obviamente tienes que entenderlo. Luego, procesas la información que estás escuchando y vas más allá de las simples palabras, hasta el significado, la idea que contiene cada una de las frases que está diciendo. Entender y analizar estan estrechamente ligados entre si. Una vez está todo entendido y cada idea analizada, reformulas... en otro idioma. Dicho así, paso a paso, no parece nada del otro mundo, pero la gracia está en hacerlo todo a la vez. Escuchas, entiendes y analizas. Mientras reformulas, sigues escuchando lo que dice el ponente y lo vas entendiendo y analizando. Mientras escuchas, entiendes y analizas, vas reformulando. Y así hasta que él o ella dicen "thank you very much for your attendance and have a nice day" o, aún mejor, "ich bedanke Ihnen für ihre Aufmerksamkeit und ich wunschen Ihnen einen schönen Tag noch".

Que bonito nos ha quedado el discurso, ¿no? Pero, ¡ah! ¿Y si te pierdes un momento o se te escapa una palabra o simplemente no la entiendes? Claaaaro... No todo se acaba en hacerlo simultáneamente, no. Hay que dedicar unos pocos segundos (o décimas de segundo) a cada una de las cuatro fases en que he dividido la interpretación, y el sistema es como el cuerpo humano, cuando falla una pequeña operación, nada de lo que viene detrás va a funcionar correctamente. Por ejemplo: supongamos que el orador empieza a hablar, y tu empiezas a interpretar simultáneamente unos 4 segundos más tarde. Escuchas bien, pero no entiendes una palabra en concreto. ¡Caca! + 1 segundo... Sigues adelante. Analizas mientras vas reformulando, pero como ya hay algo que no has entendido, no puedes analizar tan rápido como querrías... + 2 segundos... A la hora de reformular, ya muy dramáticos, no te sale la palabra en tu lengua materna... + 2 segundos. Ya van 5 segundos de más. Es decir, vas 9 segundos por detrás del orador. En esa situación, yo personalmente me sacaría los cascos y me cruzaría de brazos enfadada y mirando con odio el micrófono. Porque claro, es culpa del micrófono.

Siempre nos quedará la técnica del salami y el mute, el botón de la tos.

Sehr geehrte Damen und Herren.

Petons per a tothom,


Laura, die Dolmetscherin

Allò que fou

"Si trobo proves em corregiré, però això necessitarà temps" bisbe Williamson, en resposta a la petició del Papa Benet XVI per a què es retracti de les seves declaracións on nega l'Holocaust.

A Alemanya negar l'Holocaust és delicte. Per als jueus, els gitanos, els homosexuals, els contraris al sistema nazi i per a tants altres morts en els camps de concentració; un insult. Per a la humanitat, un atemptat a la dignitat de la persona i a la història de l'Europa moderna.

He estat a Sachsenhausen. He estat a Auschwitz. Puc assegurar que és incomprensible fins i tot quan estàs allà d'imaginar-te tot el que hi va passar. Ni el fred que talla la cara, ni la solitud de l'indret, ni tampoc l'aire glacial que s'hi respira no et fan, ni per un moment, ser conscient de què va ocórrer durant tants anys a l'altra banda de l'arcada de maons que separa el món del camp de concentració de Birkenau. I jo què tinc a dir? Hi ha qui va passar-hi la vellesa. Altres la seva joventut. Molts van perdre-hi les famílies. Molts la vida mateixa. Aquells que van sobreviure han deixat testimoni per a l'eternitat.

No hi ha tribunal capacitat per a dictar sentència a qui nega l'Holocaust. No hi ha persona que pugui assenyalar-lo i descriure la maldat que porta dins.

Si aquest senyor creu en Déu, el dia que la seva vida arribi a la fi, se'l trobarà, i llavors serà Déu mateix qui el jutjarà.

Avui en memòria de tots aquells que van morir als camps de concentració.

Una abraçada,


Laura, die Dolmetscherin

Casona

¿De dónde te sientes tú? ¿Tienes la única patria del lugar de nacimiento o tienes varios rincones del mundo a los que llamas "tu casa"?

Una bona amiga meva, la Mar (El consultori de la Dra Xodes), ha deixat aquestes preguntes a l'aire al final d'un post al seu blog. Primerament, diré que m'ha encantat la teva reflexió (més de caire polític del que jo faré) i que només divergeixo de tu en què la meva ciutat-pàtria és aquell petit poble de la comarca del Bages on gairebé sempre he viscut i que Monterrey (Mex) no forma part de les meves segones pàtries pel simple fet que mai no hi he viscut. On sí que he viscut, que és on tu ara vius, Mar, és a Saarbrücken, i precisament en aquesta ciutat va ser on vaig descobrèixer la relativitat i, al mateix temps, la gran importància de la paraula casa.

Deixant de banda sentiments nacionalistes, casa és allà on vas quan et trobes malament, allà on acudeixes quan et sents perdut, allà on dius que vols anar quan tens por, i, com bé diu la dita, casa és where your heart is, i el cor de les persones pot estar a molts llocs diferents, al mateix temps que es va trencant a trossets. No són trossets d'aquells dolorosos de quan dius "se'm trenca el cor" arran d'un desengany amorós, no. Són trossets d'afecte, trossets d'amor que vas deixant pel món allà on queda un bon record de les teves vivències. Al cap i a la fi, per molt catalana que jo em pugui sentir, una part del meu cor ha quedat i sempre quedarà a Alemanya. Mai no em sentiré alemanya, simplement perquè no m'hi he criat, perquè sempre serà un país estranger per més bé que m'hi senti; però això no impedeix que un bocí (enorme) del meu cor quedi allà, al Nord, per sempre.

Què és casa? Que respongui algú altre. Per a mi casa havia estat sempre on visc amb la meva família. Després s'hi va afegir un petit apartament en una ciutat alemanya, però, de la mateixa manera que durant els mesos d'Erasmus la meva casa catalana no va deixar mai de ser casa, el pis D213 de Saarbrücken tampoc no ha deixat de ser-ho des que estic aquí. No hi ha definicions de diccionari suficientment vàlides per a definir aquest concepte, i cadascú s'ha de donar una resposta a ell mateix. Això, està clar, si teniu tantes ganes i tant temps com tinc jo ara per a pensar-hi. És el que té l'època post-exàmens de la universitat... esperes notes amb nervis, però no tens res més a fer.

Danke, Mar, weil du hast mir mit deinem Blog inspiriert! Hoffentlich sehen wir uns bald. Entweder in Saarbrücken oder an der UAB, aber bald!

Un racó de Saarbrücken durant l'època del mercat de Nadal.

Petons democràtics a tothom,


Laura, die Dolmetscherin

Diumenge al migdia

Tornem a l'edat de pedra. El Papa de Roma premia un bisbe que afirma que els llibres de Harry Potter estan vinculats amb les forces de l'infern i resurgeixen els brots antisemites arreu del món. El proper pas és tornar a cremar bruixes i que la terra es declari oficialment plana. D'això se'n diu progrés, sí senyor.

Sempre ens quedarà l'Obama.

Déu vulgui que realment porti un canvi al planeta, per al bé de tots nosaltres i també d'ell mateix. Cert és que, que el president dels Estats Units d'Amèrica sigui una persona de pell negra és tot un fet, però no sé jo (ni ningú) si aquest home és capaç d'arreglar tot el que s'espera que arregli. El que sí ha demostrat és que sap fer uns discursos realment emotius, si més no expressar-los en veu alta. Tan de bo tot el que digui sigui cert. Com diu ell mateix: God bless you.

L'altre dia a Barcelona vaig voler-me comprar un CD, el Dummy, de Portishead, però no ho vaig fer. Sabeu per què? Perquè la portada em feia mala espina. Per sort el Dani (cazadordemelodias) me'l va passar, i ara tinc un disc que té totes les d'esdevenir un dels meus preferits. Per què sempre descobreixo música quan el grup ja fa més d'una dècada que és actiu? Però la veritat, amb el panorama musical que tenim avui en dia, no és d'estranyar que haguem de rebuscar entre les publicacions dels 90 per a trobar M.Ú.S.I.C.A. (amb totes les seves lletres)... Ah, sí, em vaig comprar A weekend in the city, de Bloc Party, que, tot i ser un dels molts grups anglesos que han agafat fama els últims anys, sonen un xic diferent i fan música que parla.

Però com Roads, res.

Bon mes de febrer!

Doncs això, un cap de setmana a la ciutat.

Petons per a tothom,


Laura, die Dolmetscherin