Tagebuch einer zukunftigen Dolmetscherin

Important!

2010-01-25T11:49:00.004+01:00

=)

El blog canvia d'adreça.
El blog cambia de dirección.
Change of server.
Wir sind umgezogen.

http://diedolmetscherin.wordpress.com

Per temps indefinit. Us espero a l'altre que, d'altra banda, és el mateix.

Un petó!

Laura, die Dolmetscherin

Clap Clap Clap Clap

2010-01-17T15:10:00.006+01:00

http://www.elpais.com/articulo/gente/Herencia/millonaria/familia/real/elpepugen/20100115elpepuage_5/Tes

«Hay dos cosas infinitas: el universo y la estupidez humana; y del universo no estoy seguro.» A. Einstein

__________________________

La verdad es que no he hecho testamento, y creo que la mayoría de personas de mi edad tampoco. La verdad es que tampoco no tengo mucho que dejar en legado si me voy a otro mundo, pero lo poco que tengo a lo mejor sí estaría bien darlo a quien crees que se lo tienes que dar. Es como cuando haces un regalo de cumpleaños, que piensas en lo más adecuado para cierta persona en un determinado momento de su vida. Evidentemente, si sé que alguien tiene toda la trilogía entera de El Señor de los Anillos en versión extendida, pues no se la voy a regalar. Del mismo modo que si a alguien no le faltan bufandas, no voy a añadir otra en su armario.

Del mismo modo, no es necesario darle dinero a quien, por gracia divina y apellido de nacimiento, ya lo tiene. Y que es peor, no ha hecho nada para merecerlo.

Ah, sí, me olvidaba: son de sangre azul. Pero es que si miro la muñeca de mi abuela, también le veo las sangre azul. Y a mi hermana, y a mis padres, y a mis amigos, y a mí... Y la de aquellos que necesitan más el dinero de Don Balada Llabrés más que los habitantes del Palacio de la Zarzuela.

Punkt.

Doch.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Back here, back there

2010-01-09T14:14:00.003+01:00

Heidelberg is covered by a thick white blanket. Yes, in my humble opinion, it is thick; but, as long as I can lead a normal life buying a Monatskarte to be able to go and come back from the Altstadt without worrying about Fahrscheinkontrolle (or however you want to call them), I will live peacefully with the snow. She will accept me and I will accept her. That is what coexistence is about.

I came back yesterday. I was afraid that the plane would land because of ice on the runway, but even though I imagined the winged flying machine ice-skating in Stuttgart Flughafen, it did not happen. We landed safely and securely. And, also very important, my suitcase did not get lost.

I came home about mid afternoon and while arranging my things around the little appartment, I noticed the smell of it, and realised I had smelled it since Septemberbut had never payed any attention to it... But my brain had, and had stored it in the diverse, controverse, confusing but tidy drawer in my head named 'Home'.

Now I need a shower. And once I am clean I will start assimilating one of the great news about these last days: The Trip. The trip that will take us to the East until we reach the Red Square, the Siberian lands, the Mongolian desert until the Forbidden City. The trip after which we will have seen a quarter of this little big world we live in.

Север. Юг. Восток. Запад.

Train with no fixed destination.

Вас целую,

Laura, die Dolmetscherin

Una nova dècada del segle XXI comença

2010-01-01T16:45:00.003+01:00

BON ANY NOU!
FELIZ AÑO NUEVO!
HAPPY NEW YEAR!
BONNE ANNÉE!
FROHES NEUES JAHR!
С НОВЫМ ГОДОМ!

Un petó i una abraçada,

Laura, die Dolmetscherin

Al cap de l'any

2009-12-31T14:05:00.004+01:00

La primera dècada del nou mil·leni està a punt a punt d'acabar-se i, deu anys més tard, em fa molta il·lusió pensar que tornaré a veure la primera albada de l'any nou asseguda a la sorra d'una platja de la Costa Brava.

Suposo que és hora de fer balanç de l'any. Un any en què m'he fet un any més vella, he rigut i he plorat, he fet amics i m'he allunyat d'altres, he trepitjat Ucraïna, hem organitzat un congrés, he aprovat exàmens i n'he suspès, he tornat a Alemanya... Un any en què he oblidat sentiments, però també n'han nascut de nous. Al cap i a la fi, el que importa és que el 31 de desembre de cada any es pugui dir que hem crescut, que ens hem fet millors persones, que hem après. Un any més, estic contenta de poder-ho dir.

Gràcies a tots els que heu fet d'aquest any un d'especial; i junts, i amb un somriure a la cara, entrem al 2010. Perquè amb un somriure és com s'ha d'encarar la vida. D'aquesta manera, la gent et torna el somriure, els nous projectes són més exitosos, la nostra energia és més positiva i, sobretot, es té més força per a lluitar pels nostres somnis.

Desitjo que tots tinguem un 2010 molt, molt feliç! ^^

Un petó ben gran i fins l'any que vé! ;)

Laura, die Dolmetscherin

Declaracions inspiradores

2009-12-29T15:00:00.004+01:00

Quan s'acaba l'any, es veu que la gent se sent més inspirada: uns fan promeses per l'any vinent, altres llistes de llibres a llegir, alguns destins on viatjar, somnis per complir... Altres es dediquen a fer prèdiques estúpides amb la dissort que n'hi ha a mils que se'ls escolten.

Senyor Rouco Varela, calli d'una $%&# vegada!

I aquests han de ser entre els que, quan es morin, aniran al cel? Aquesta colla de carques que no respecten la llibertat dels homes i dones d'aquest planeta han de ser els que se salvaran quan arribi el dia del Judici Final? Au vinga, va! Prediquen sobre la família i són els primers que no saben què és aquesta paraula. Parlen d'amor i l'únic que promouen és l'odi. Xerrameques sobre ajudar els pobres i són els que tenen les arques plenes d'or. Que si eutanàsia per aquí, que si abort per allà...

"El futuro moral y biológico de Europa pasa por vosotros." I quatre il·luminats encara se'ls escolten... Si fos per ells, la Inquisició ens tornaria a jutjar a tots plegats.

I ells, sense vergonya.

A la seva llista de promeses de l'any nou hi hauria de figurar "Pensar" en primer lloc.

O potser l'eliminació de la cúria vaticana hauria de formar part de Els objectius del mil·leni.

Amb tot això, segueixo estant contenta de passar les vacances de Nadal a casa.

Els gossos tenen fred a l'hivern?

Un petó,

Laura, die Dolmetscherin

Per a tots

2009-12-25T14:18:00.003+01:00

BON NADAL
FELIZ NAVIDAD
MERRY CHRISTMAS
FROHE WEIHNACHTEN
JOYEUX NOËL
С РОЖДЕСТВОМ
GOD JUL

Us desitjo unes bones festes,

Laura, die Dolmetscherin

És hora de fer la maleta

2009-12-20T20:42:00.005+01:00

Finalment, les vacances de Nadal són aquí. Dimarts agafaré un avió que em portarà de nou a casa, després de gairebé quatre mesos de no sentir la brisa marina de Barcelona, de no passejar pels carrers del meu poble, de no dormir al meu llit.

Em fa il·lusió. He de confessar que em fa molta il·lusió i que sé que, quan l'avió toqui terra, sentiré aquells nervis que un dia, ara fa molts mesos, ja vaig sentir. Nervis que et fan somriure estúpidament.

Heidelberg està cobert de neu, no se li veu cap imperfecció. S'han complert els desitjos dels que ho volien veure així, i només per això també estic contenta; perquè en el fons, la neu no forma part de la vida dels que venim de la mediterrània.

És hora de fer la maleta.

Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos
I les llums de colors
Mil·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.

Estrelles, moltes estrelles.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Ara que s'acosten les festes

2009-12-13T11:35:00.003+01:00

No m'he llevat fa gaire estona, i abans de fer-me el cafè he mirat per la finestra i hi he vist núvols prims que deixaven passar rajos de sol. Mitja hora més tard, he vist que queien volves de neu.

I ara mateix, en cauen moltes!

Neu a Heidelberg. El somni de tants i tants Erasmus tant del Nord com del Sud que esperen venir a l'Europa continental per a trobar paisatges blancs. Personalment, no sóc pas amant de la neu. Em deixa incomunicada, no puc sortir al carrer i fer vida normal. Tot i així, he de confessar que ara mateix em fa molta, molta gràcia veure com les mates d'aquí davant de casa es van quedant cobertes per una capa fina de neu.

Suposo que era d'esperar, que avui nevés. Ahir va fer molt, molt de fred. Era fred d'aquell que, si et tapes bé el coll, t'entra pel nas. Si et tapes bé el cul, t'entra pels turmells. No te'n salves. Tot això em fa pensar que he de tornar al centre a buscar la bicicleta, que, pobreta, hi ha passat la nit, però és que hauria hagut de sofrir amputacions d'extremitats si ahir al vespre arribo a tornar pedalant a casa.

Tenir visita és molt bonic. M'agrada poder ensenyar la ciutat on transcorre la meva vida, i el pis on visc, i els amics que hi tinc, i, i...

... i ja tinc ganes de tornar a casa per Nadal.

Volia anar a posar una rentadora, però em fa una mandra terrible sortir de casa amb el fred que deu fer a fora. Només de pensar-hi ja no tinc ganes de posar un peu al carrer, avui. Però també he d'anar a comprar, que em falten coses de menjar i d'higiene diari.

Doncs res, a fer-se fotre. Mentre, la neu va caient.

Oix, mira que dolç...

Un petó ben gran a tots,

Laura, die Dolmetscherin

«Es sind fast zehn Stunden nach Lwow»

2009-11-28T11:32:00.003+01:00

«Was mich angeht, so bin ich 1977 gezeugt, im selben Jahr wie Jonathan Safran Foer, mein erstklassiger Freund, der auch der Held dieser Geschichte ist. Ehrlich gesagt ist mein Leben sehr gewöhlich. Wie ich erwähnt habe, tue ich allein und mit andere viele gute Sachen, aber das sind gewöhnliche Sachen. Ich stehe au Neger, besonders auf Michael Jackson. Ich stehe darauf, viel Geld in berühmten Nachtclubs in Odessa zu verbreiten. Lamborghini Countachs sind hervorragend, und Capuccinos auch. Viele Mädchen vollen mit mir Verkehr haben, in vielen schönen Arrangements, nicht nur dem Betrunkenen Känguru, dem Gorki-Kitzler und dem Unnachgiebigen Zoowärter. Wenn Sie wissen wollen, warum so viele Mädchen mit mir Verkehr haben wollen: Das liegt daran, dass ich ein sehr erstklassiger Mensch bin. Ich bin häuslich, aber auch enrsthaft komisch, und das sind Dinge, mit denen man gewinnt. Aber trotzdem kenne ich viele, die auf schnelle Wagen und berühmte Diskotheken stehen. Es gibt so viele, die den Sputnik-Busen-Fummler ausführen - das endet immer mit einem Geschleime aus der unteren Gesichtshälfte-, dass ich sie gar nicht an allen meinen Händen zahlen kann. Es gibt sogar viele, die Alex heissen. (Drei allein in meinem Haus!) Darum schäumte ich auch vor begeisterung, nach Lutsk zu fahren und für Jonathan Safran Foer zu übersetzen. Das würde etwas Ungewöhnliches sein.»

Alles ist erleuchtet [OV Everything is Illuminated], Jonathat Safran Foer

El Nadal ha arribat a Heidelberg. La setmana passada vam viatjar a Dresden. I faig més classes d'interpretació.
Avui, dissabte, vull fer feina de la universitat, vull posar dues rentadores, vull dutxar-me, m'he d'anar a comprar una cadeneta pel collaret i m'agradaria sociabilitzar-me cap al final del dia, quan tot això estigui fet.

I no aprenc. No aprenc.

Vull agafar un tren. I baixar a l'estació que em vingui de gust, i agafar el tren de la via del davant, i que em porti on sigui. I vull arribar a Moscou, i allà agafar-ne un que em porti a creuar tota la Sibèria. I llevar-me al matí i veure una plana amb arbustos gelats, sempre cap a l'Est, sempre.

Zug von Dresden.

Un petó ben fort,

Laura, die Dolmetscherin

Més coses, més cosetes

2009-11-17T18:47:00.004+01:00

Fa un parell de setmanes vaig adonar-me que tinc uns dels meus texans més estimats a punt d'estripar-se cap a la zona del cul. Com que encara no sóc exhibicionista, els he deixat a casa, aparcadets, per decidir si els intento arreglar o bé els retiro. Aleshores, avui, després d'anar a fer un cafè amb un amic, he decidit apropar-me a l'H&M per veure quins pantalons s'hi poden trobar.

Digueu-me poc original, però a l'H&M la roba és barata i no em desagrada gens. Però, ah! La maleïda moda que es va instaurar en la societat occidental ara fa uns tres o quatre anys encara perdura.

Parlo dels pantalons pitillo, un dels meus malsons. Me n'he provat. M'ho he mirat de tort i de través. De diferents tipus: de pana, texans, clars i foscos. Res, no hi ha res a fer. Les meves cames no estan fetes per a portar pantalons pitillo. A més a més, no m'hi sento còmode. Això que la cama em quedi tota "atrapada" en uns pantalons se'm fa molt poc agradable, sobretot del genoll cap avall. Amb la cuixa no hi tinc problemes, amb què m'hi quedin més estrets, però la cama... No, senzillament no. Punkt.

Per favor, des d'aquí faig una crida a totes les noies que, com jo, detesten els pantalons pitillo: unim-nos i guanyarem! Llàstima que siguem una minoria...

Una foto de divendres passat a la nit.

Avui he après una nova paraula en alemany: Popo, que vol dir "cul". A més, com que a interpretació m'he ofuscat més d'un moment, he decidit deixar estar el micròfon i concentrar-me a anotar totes les paraules que no entenia, tant a la directa com a la inversa (que, per cert, ha estat la primera de la meva vida)... Resultat? Quatre fulls i mig DIN-A5 amb vocabulari a afegir al glossari que penso fer-me a partir de JA.

He dit. Punkt.

Lost in Translation, as always.

Un petó ben fort,

Laura, die Dolmetscherin

Just press it

2009-11-14T20:30:00.004+01:00

Sóc oficialment vint-i-un anys vella, i encara que no es pot tenir tot el que (o qui) vols, vaig celebrar-los amb la millor companyia.

Quan deixes de reprimir un sentiment, les coses canvien. Tu canvies. Tot canvia.

L'anonimitat d'una ciutat a vegades ajuda a dil·luir també els dubtes i les preguntes. És com si fossin menys importants. Com si, decideixis el que decideixis, com que ets una enmig de milions, el que et passi no afecta el conjunt.

A vegades penso que els sentiments haurien d'estar prohibits. És clar que, la vida sense sentiments, no seria res que valgués la pena viure. I ja no seria vida.

flickr.com/photos/laura_rus/

Un petó enorme,

Laura, die Dolmetscherin

Alltagsdrama

2009-11-03T23:17:00.004+01:00

Aquesta paraula (la del títol) l'ha dita avui una amiga finesa que està a Heidelberg com a d'estudiant d'intercanvi, com jo. Amb aquest mot s'ha referit als petits "problemets" que et vas trobant al dia a dia, i deixeu-me parlar d'alguns dels que m'he anat trobant aquí.

D'una banda tinc les aranyes que han fet aparicions esporàdiques per l'habitació. Sempre tinc l'esperança que no n'aparegui cap més, però fa un parell de dies encara vaig trobar-ne una que intentava pujar per la paret que tinc al costat de l'escriptori, la de la finestra. No va arribar més amunt de dos pams. Encara la tinc allà a terra tota rebregada. Em fa fàstic treure-la, disculpeu-me.

D'altra banda, l'aixeta de la dutxa, segons com de fort la tenques, costa molt de tornar-la a girar per obrir-la, així que, amb les mans plenes de sabó, tot rellisca i res no funciona.

El capítol de la setmana és, però, la sala de rentadores, a.k.a. Waschsalon. Ja tinc mala experiència en voler rentar els diumenges, perquè a tothom se li acudeix el mateix i, hi vagis a l'hora que hi vagis, sempre trobes totes les màquines ocupades. Si estàs de sort, en trobes una que li falten deu minuts per acabar; si no, fes-te fotre i espera.
Els alemanys són gent eficient, i una n'apren ràpid. Que em traieu la roba de la rentadora perquè fa un minut que s'ha acabat la meva rentada i teniu molta pressa? Cap problema, a la primera que pugui, jo també ho faig. Calçotets bruts? No problemo, cap a sobre la rentadora entremig de jerseis talla XL i texans esparracats.
La besonderheit de la setmana ha estat, però, que durant cinc o sis dies la sala ha estat tancada (suopso que per reparacions i neteja). Cert és que feia fàstic mirar l'estat del terra i de les rentadores; i també és cert que n'hi havia unes quantes d'espatllades... Però avui, que he pogut rentar després d'haver estat apunt de quedar-me sense calces i mitjons nets, m'he adonat que la meitat de les espatllades encara ho estaven.
Pago relativament poc de lloguer... Puc suportar aquests petits inconvenients. Només em falta rentar els dos jocs de llençols i fundes del nòrdic... I la jaqueta, que ja toca. Sort que ja tinc calces i mitjons... És horrorós veure que et vas quedant sense i que vas pensant "he de posar una rentadora...", però no trobes el moment per a posar-la i, quan el trobes, no pots!
Potser la idea de les calces de paper no és tan dolenta.

Un cable. El cable d'uns auriculars.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

A tu, la bicicleta lila de la cistella blanca

2009-10-26T22:46:00.004+01:00

Al llibre The kite runner, el Baba li diu al jove Amir que el robatori és el pitjor crim que hi ha. Li diu que si mates algú, li robes el dret de viure; si robes menjar, li negues el dret d'alimentarse... 'només' és una bicicleta, però era la meva bicicleta, i per la meva estupidesa i per la mala fe de massa gent, ves a saber on para.

A la ribera del Neckar, em deixava anar del manillar i notava el fred a la cara, com els llavis se'm tallaven.

I escoltava aquesta cançó.

Fins aviat,

Laura, die Dolmetscherin

Moves & Toast

2009-10-19T00:51:00.004+02:00

Hi vaig anar amb la idea de riure una bona estona tot seguint les indicacions d'una monitora flipada i intentant imitar moviments made in Beyoncé al més pur estil del clip de la famosa cançó Single ladies. Vaig tornar a casa neta, depurada, sense preocupacions, sense maldecaps.

Des de fa uns quants anys que sé que m'agrada moure el cos al ritme de la música, i no hi hauria moment més àlgid en una nit de discoteca que ballar al so de Nights in Kiev en una sala amb vistes a la via d'alguna línia de tren; i ara he descobert que anar a ballar seguint les indicacions d'una monitora amb gorra calada fins les celles i amb uns pantalons on n'hi cabrien dues com jo és una teràpia més bona que anar a llegir a la ribera del Neckar.

Ihr musst ihre Körper fühlen!

I així segur que s'aconsegueixen millors resultats.

L'hivern ha arribat a Alemanya. Fa anys, en un concert que no especificaré, em vaig quedar xopa de cap a peus per la pluja; ara, tant de temps després, ho he tornat a viure. I puc confirmar que la pluja alemanya no m'agrada. Em corregeixo: la pluja de l'Europa continental no m'agrada. És una pluja enganxifosa que comença a caure en gotetes petites quan estàs a mig camí de casa. Es riu de tu, que vas en bicicleta, sense guants i, ni de bon tros, preparada per tal causa i cosa. Segueix un xim xim que no para i, si estàs de mala sort, un xim xim intens, amb gotes gordes, que veus com van quedant marcades a les cuixes, als texans, que passen d'un blau marí a un color semblant al negre blavós.

I torno a tenir els nusos dels dits de la mà dreta plens de tallets i de pell castigada per un fred que no ha avisat. Ha arribat igual que ha arribat el semestre: de sobte i desorganitzat, perquè la tardor, com les meves hormones, provoca molts canvis. Sort que sembla que fa sol.

Amb una torrada a la mà, me'n vaig a fer fotografies.

Un petó i fins aviat,

Laura, die Dolmetscherin

Processos

2009-10-09T12:59:00.006+02:00

La inspiració també està vinculada al meu estat hormonal? Sóc un titella de les meves hormones, i ara, quan les tinc revolucionades, la situació dels meus estats anímic i físic pateix irregularitats notòries. Els estrògens regulen un dia, la progesterona el següent. Ja no sé quin era el procés que la hipòfisi determinava, però recordo que una part s'ocupava de l'ovulació, i aquí és precisament on em trobo.

Diumenge passat vaig tenir el dia d'ordenar. Ara estic en la fase "ansiosa". Tinc ganes de moltes coses, però no sé determinar de què exactament. A més a més, encara que soni horriblement "osea", tinc el cutis fet un fàstic, o almenys aquesta és la sensació que em dóna a mi.
Potser passar de ser una couch potato a practicar algun tipus d'esport dos o tres dies a la setmana ha fet que se m'actives l'adormida adrenalina i el meu ritme circadià canviés d'intensitat. No ho sé.

M'han posat una multa per anar amb bus sense bitllet. Per un dia que agafo l'autobús (perquè hi havia la Carolina, i ja no tenia la bicicleta) per anar cap a la Uniplatz, va i em topo amb els revisors. Doncs em fa molta ràbia. No, no penso comprar-me el Semesterticket. L'altre dia ho anava a fer, però en última instància m'ho vaig repensar i el que faré serà comprar-me uns bons guants, posar-me tres jerseis cada matí i apa, bicicleta amunt i bicicleta avall. Si neva, ja trobaré alguna alternativa.

¡A la mierda ya!

Mannheim no és una ciutat gens admirable. Instiga al consumisme, o almenys a mi. Cal dir que hi ha un Vapiano, cosa que millora molt la seva posició en el meu ranking de ciutats alemanyes preferides, però el fet que els carrers del centre tinguin la mateixa disposició que la planta de l'Escorial i, en comptes de tenir noms, tinguin números, li fa perdre molt. Tot sigui per la Hauptbahnhof.

Per primera vegada a la meva vida tinc una companya de pis! Trobar una aranya de gran tamany a l'habitació: un ensurt considerable; viure apartada del centre: exercici diari; poder-te quedar al vespre a la cuina xerrant una estona: no té preu. Per la resta, Erasmus-Card.

I parlant de "Card", per fi he pogut aconseguir el meu Studentenausweis! Si pensàvem que la Universität des Saarlandes té un procés de matrícula pesat o bé que a la UAB cada any passen coses més "revolucionàries", s'ha de viure l'experiència de matricular-se a la Ruprecht-Karls Universität Heidelberg:

[Formulari (+ Exmatrikulationsbescheinigung) + pagar + esperar + recollir CampusCard + freischalten o alliberar, com els telèfons + TAN-Liste + imprimir = Studentenausweis] *gasping*

I avui al vespre, pizza.

"Westlichen". This adjective actually never crossed my mind.

Un Studentenkuss d'aquells que costen 2 € per galeta,

Laura, die Dolmetscherin

Haselnuss-Schnitten

2009-09-30T00:47:00.003+02:00

Addictions are not bad: they're worse. Some cannot give up smoking, others drinking and some (fewer, though I wouldn't bet anything on it) working. My addiction is this:

I cannot stop eating Hanuta. I try hard not to buy them, but they just keep popping up in my life, out of nowhere, and then there's nothing left to me but to buy them whenever this happens. Back in my old times in Saarbrücken, it was usually in 12-packs. They didn't last longer than two days. That was bad. That was very bad. I had to spend at least an hour in the gym to compensate it and this happened twice a week, me spending an hour in the gym. When summer came I have up aerobic and instead took up jogging.

Today I bought a new Hanuta version: Hanuta on Tour. They just want to kill me. In the bag there were 18 little Hanutas and right now, at this very moment, six hours after I've bought them, only TWO are left. Okay, I didn't eat all of them, but sure most of them. And this is bad. This is very bad.

Do you think dedicating Hanuta a post was peculiar? Then sometime I'll write about my University Card here in Heidelberg. That'll be even more nerdy.

Liebe Grüsse,

Laura, die Dolmetscherin

Getting fit

2009-09-23T22:02:00.003+02:00

The Credit Crunch has reached the gyms in Heidelberg: someone could not pay himself or herself a thick jumper and it was soooo freezing outside that they had to steal mine. Nice, huh? Very. Another one was even poorer and could not buy himself or herself a pair of jeans and a shirt and had to steal a friend's clothes. Even better, huh?

Let's not think about that anymore. However, I cannot hide my disappointment. It didn't cross my mind that such stupid things could actually happen in a place like the univeristy gym. And we are talking about Heidelberg, mind.

Anyway.

That was crazy. Was it "Body Pump"? I already forgot the activity we took part in, but it was completely madness for my body (which is not, let me remember you, what could be called extremely fit). Push-ups are definitely not my thing. Moreover, the pain I feel since Monday because of BauchBeinePo in my knees and -leaving political correctness aside- in my ass wasn't over yet and I'm afraid tomorrow I'll have to sit on a rubber ring during the German course. Will Herr Ruhm ask me to tell him the reason -in passive and using two prepositions plus two Nebensätze- why I will be seating on it?

I got my room painted. Plain white. Blank. Ok, no problem: my Lost in Translation poster is already on the wall and more pictures are already ready. I am quite happy with my room (let alone the little big incident with a huge spider) and I have only identified one problem so far: it is humid and I cannot stand humidity. It's ok as long as you don't hang the washed laundry, because then it takes ages for it to get dry.

More upgrades about my life in Heidelberg are coming up.

Im Zug.

Grüsse,

Laura, die Dolmetscherin

Des d'Alemanya, amb amor

2009-09-13T22:00:00.005+02:00

Des de l'Ernst-Walz Brücke hi ha una vista preciosa de Heidelberg. Cap al vespe, entre les vuit i les nou, es poden veure unes postes de sol magnífiques si mires cap a l'Oest, donant l'esquena a la Altstadt, al castell. I cada cop que vaig al centre hi passo, per aquest pont, i no puc evitar mirar el paisatge que durant mesos vaig recordar en fotografies i que ara s'ha convertit en la meva nova casa alemanya.

Noves cares, sentiments oblidats que tornen; altres que segueixen dins meu. Llibres per llegir, música per escoltar, dies per disfrutar-los, gent per conèixer i experiències per viure. I la meva bicicleta per a recórrer els carrers d'aquesta ciutat al peu del riu Neckar.

Blick vom Enrst-Walz Brücke.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Cap al Nord

2009-09-01T00:16:00.002+02:00

Ara no recordo quin filòsof era, però n'hi havia un que deia que la vida és una llibreta en blanc on nosaltres hi anem escrivint la nostra història. La nostra, com tota història, té capítols: capítols que s'obren i capítols que es tanquen; i també hi ha capítols que estan ficats dins d'altres capítols més grans. El de l'Erasmus és un d'aquests, i està ficat dins del divers i reptador capítol de "Anys a la Universitat".

En el seu moment, vaig obrir un capítol d'Erasmus, al qual li he dedicat nombrosos posts en aquest blog, perquè van ser uns mesos sense els quals no em sé imaginar la meva vida. En el seu moment, vaig tancar aquest capítol, el de "Erasmus Saarbrücken 07/08" i ara estic apunt d'obrir-ne un altre, que portarà per títol "Erasmus Heidelberg 09/10".

Quines noves cares m'esperen a la ribera del riu Neckar? També faran classes d'aeròbic gratis? Com serà el professor de rus? Hauré de compartir lavabo amb quatre persones o bé amb vint?

Sigui el que sigui el que m'hi trobaré, m'agafo aquest semestre d'Erasmus amb la mateixa empenta que me'l vaig agafar ara fa dos anys, amb la diferència que ara sé què és el Schönes-Wochenende-Tickets i que als alemanys els encanta la burocràcia.

Us trobaré molt a faltar, a tots els de la família, velles amigues, amics de la universitat. Allà us espero sempre que em volgueu visitar i fins aviat!

Heidelberg, warte auf mich, ich komme!!! ^^

Laura, die Dolmetscherin

Sensacions que tornen

2009-08-16T23:49:00.004+02:00

Els sentiments són una cosa molt estranya. Quan els crides perquè et sents buida, no volen sortir per enlloc ni tampoc no trobes ningú que remogui el calaix de les sensacions. De cop, però, un dia apareix cert individu a la teva vida que et fa canviar la manera de veure les coses. I els sentiments que feia temps que estaven endormiscats es desperten i tornen a estar tan vius com ho havien estat en temps anteriors. I en perds el control. I no saps què fer, perquè hi ha dubtes, i hi ha pors... Però no val la pena ser tan cagada. I ho sé.

En aquests moments agafaria el tren i me n'aniria a fer quilòmetres, i només miraria per la finestra i pensaria. Pensaria en escriure, pensaria en la música, pensaria en llegir i en imaginar.

Lost in Translation.

I cap a Irlanda.

I els nervis pre-Erasmus que comencen a deixar-se notar. Nervis per tot. I sentiments.

Imatge de Flickr. Metro de Berlín.

Un petó i fins la setmana que ve,

Laura, die Dolmetscherin

Presentacions II

2009-08-01T13:27:00.004+02:00

Ayer por la tarde, según el Servei Català de Trànsit, empezó la operación salida de Agosto '09. Esta mñana, la más preciada estampa de esta época veraniega: el colapse en la autopista AP-7 entre Barcelona y Tarragona. Digno de admirá.

Y como época por excelencia de vacaciones que es, mi inspiración se ha ido a las Bahamas, aunque, como está más perdida que yo, me envió una postal desde Fiji.
_____________________

Los que tengais la 'mala suerte' de leer esto estais invitados a hacer el mismo estúpido test vacacional:

Three names I go by
1. Laura
2. "Ubra"
3. Laura rus

Three jobs I have had in my life
1. Hairdresser
2. Carer
3. Corrector

Three Places I have lived
1. Martorell
2. Saarbrücken
3. Where I live now

Three places I have been
1. France
2. Ukraine
3. Poland

Three places I plan to visit in future
1. Ireland
2. Russia
3. The US

Three favorite beverages
1. Water
2. Coffee
3. Orangina Gelb

Three of my favorite foods
1. Rissotto funghi
2. Ravioli al pesto
3. Fried milk

Three of my favorite colors
1. Blue
2. Orange
3. Green

Three Things that are always by my side
1. iPod
2. Mobile phone
3. Money

Three Things I am looking forward to
1. My upcoming second Erasmus
2. Do more travelling

3. I keep this one for myself

Pies en la arena.

Un beso a todos,

Laura, die Dolmetscherin

I don't know where you came from [...]

2009-07-27T21:56:00.005+02:00

I, somrient i contenta, escric, una vegada més, i per últim cop, sobre l'Erasmus a Saarbrücken 07/08.
_____________________________________________

Sortia de casa els vespres, cap allà a les vuit; em posava els auriculars, escollia la cançó més animada que trobava a l’iPod i començava a córrer. Corria per caminet paral·lel a la Meerwiesertalweg fins a Waldhaus. Un cop allà, estirava les cames i tornava xino xano cap a casa, escoltant algun ritme més tranquil, o bé sentint els ocells com piulaven en alemany al costat de la bassa d’aigua, a la vora del Plus. Sempre pensava que podria comprar-hi alguna cosa de menjar per sopar, però mai no portava diners, quan anava a córrer, només la clau i música. A casa, em dutxava i pensava què fer per sopar, però sempre acabàvem acordant pel Messenger que aniríem a menjar algun crêpe al centre, o bé potser un kebab, o bé a la Brassérie, encara que aquesta era més cara i no s’hi podia anar tan sovint. Possiblement, a la nit aniríem a prendre un cocktail o bé un suc de taronja al Moloko, o potser al Tante Anne, o a vegades al Nauwiese. Una cosa sí que era certa: quedaríem a les nou davant la Johanneskirche.

Encara sento l’olor del piset, del D213. Encara em trobo caminant pels carrers d’aquella ciutat sense gràcia. I també recordo les llàgrimes de l’últim passeig com a estudiant de la Universität des Saarlandes, des del Coyote fins a la porta de casa. I, com no, us recordo a vosaltres. A tots i cada un de vosaltres, que vau viure al meu costat i vau fer dels mesos a Saarbrücken, sens dubte, uns dels més especials que he viscut fins ara.

Un any després, encara ho recordo. Ho recordo tot i sé que mai no ho oblidaré. Una vegada vaig sentir dir que els records que fan plorar, un dia et faran somriure; i a mi, el vostre record em fa somriure; un somriure sincer d’orella a orella que es formarà cada vegada que us vegi sortir per la porta d’alguna terminal d’aeroport, o en una estació de bus, o potser arribant a la Hauptbahnhof.

Un any després, us dic gràcies una vegada més. Gràcies per haver sigut i ser amics meus. Gràcies per tot el que em vau ensenyar i per haver volgut aprendre de mi. I és que, sabeu què?

The only real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes. Marcel Proust

Us estimo. I love you. Ich liebe euch. Je vous aime. Os quiero. Я вас люблю.

Saarbrücken, Saarland, Deutschland.

Un petó a tots,

Laura, die Dolmetscherin

Un dia a la platja

2009-07-23T23:24:00.003+02:00

La platja és un lloc interessant, i com que si no hi vas com a mínim una vegada no sembla que hagis fet estiu de veritat, avui ens hem aventurat a posar els peus al mar amb bandera groga. Com nosaltres, ho han fet centenars de persones a la calorosa platja de Sitges.

Envoltades de fills d’Adonis i de David de Miquel Àngel que ens miraven des de la vorera del davant, hem plantat un para-sol florejat dels anys que els nostres pares portaven texans amb pota d’elefant i que ha volgut quedar mig tort i mentre dinàvem no em deixava tranquil·la amb el serrell de fil blanc que tenia a la vora. Sense treure un ull de les bosses, ens hem ficat a l’aigua. Onades, moltes onades. D’aquelles altes que no et deixen descansar perquè constantment has d’estar fent saltirons com una estúpida (perquè estic segura que per sota l’aigua sembles estúpida) si no vols que et passin litres i litres d’aigua salada per sobre del cap i t’entri sorra per tots els orificis possibles. En aquells moments he fet un descobriment: el meu biquini és una peça de roba perillosa, i he donat les gràcies al fet que estiguessim en una platja com la de Sitges, perquè allà no passa res si et quedes en pilotes. La cosa canvia si t’hi quedes involuntàriament, perquè llavors, a més d’exposada, quedes aclaparada.

He rebut una onada agosarada amb els braços oberts, perquè estava en un moment Vigilantes de la playa, i l’onada en qüestió s’ha sentit atreta per la bellesa del meu banyador blau, verd, perillós i reversible i ha vingut amb tota la seva força. I ara faré servir un verb castellà, perquè m’agrada com sona en aquest context: m’ha arrollat. La Carla diu que de cop m’ha trobat als seus peus, però jo li dic que no pot ser perquè, quan m’he girat, l’he vista un bon tros enrere. El fet és que han sigut moments durs. En pocs segons han passat pel meu cap diversos pensaments:

• Laura, agafa’t les calces del biquini perquè les portes a mitja cuixa.
• Laura, agafa’t els sostens del biquini perquè se’t veu tota la pitrera, que, encara que no sigui gaire substanciosa, és.
• Laura, lluita per la teva vida que això no deixarà de cobrir-te d’aigua.
• Laura, intenta clavar-te a la sorra perquè això t’arrossegarà fins a fora l’aigua (... i vas mig despullada).

Al final, després de tres onades similars, tot ha tornat a la normalitat, i encara ara intento descobrir com és que aquella onada ens ha fet molinete (tal com diu la Vicky) a totes tres i les altres no. Per què?

Llavors arriba el moment en què descobreixes que t’has oblidat de posar-te crema protectora ISDIN Extrem al pit i t’ha quedat com si fos un disfras de llagostí mal acabat. Sort que tinc ganes de repetir-ho.

No, nosaltres no feiem exactament això.

Un petó salat,

Laura, die Dolmetscherin

Treu el datàfon

2009-07-15T12:30:00.002+02:00

Avui per a tu, amiga inseparable.

Tu, que sempre estaves dins del meu moneder, preparada per ajudar-me, per treure'm de les dificultats del moment i per paliar els meus impulsos consumistes.

Tu, tota vermelleta, que has sigut la meva companya de viatge per tots els racons d'Europa, de Londres fins a Kiev, de Gdansk fins a Màlaga; i sempre eres ben rebuda i acceptada.

Amiga i còmplice del capitalisme, plana i àuria, targeta de dèbit.

Un petó,

Laura, die Dolmetscherin

Blog como saco de boxeo

2009-07-09T00:43:00.005+02:00

Ya que me lo piden tan bien, voy a escribir en castellano.

Es muy tarde y no estoy de buen humor. Esta mierda de tiempo me vuelve loca y no logro comprender por qué, a principios de julio, los termómetros no llegan a los 25 grados y el sol no me deleita con un solo rayo en todo el día.

A lo mejor soy un poco esquizofrénica. Hace cuatro días postee que estaba tan contenta como Heidy saltando entre ovejas por los prados suizos, y hoy mi humor ha bajado bajo zero. Dejémoslo en una serie de circunstancias que no ayudan a mejorar el estado de ánimo que me provoca la letárgia de esos últimos días. Y la esquizofrénia, que es muy mala.

Pero sentir que no tienes nada que hacer es asqueroso. Se me queda la cara cuadrada de tantas horas delante del ordenador y al Facebook cada vez le tengo más rábia porque se está volviendo sinónimo de soledad, de aburrimiento. Y luego vienen las notas. Entro en el despacho del profesor temblorosa, temiendo lo que se avecina: suspenso. Oscuridad. Caigo al vacio. ¡Clank! Me he cogido a un saliente de las rocas del abismo de la desmoralización: aún tengo otras asignaturas aprobadas. Pero se me cortan los dedos y me duelen. Además, la sangre no me gusta, y menos la mía. Aún así, no me desengancho, porque cuando lo haga voy a dejar la carrera y me haré chola.

Catalan: mi lengua materna.
Catalan A4: Un tostón de asignatura en la cual tendré que volver a empollarme la teoría de las oraciones subordinadas y si la causa de las del tipo X.Y. (de mis apuntes) es eficiente, natural o se la sacaron del c*ño en 1984 un grupo de gramáticos y gramáticas que se aburrían en sus casas y decidieron amargarme la vida. ¿Por qué nunca presté atención en las clases de bachillerato? Puede que allí estuviera la base de todo esto, pero no, la señora, que es tan lista-gilipollas, prefería dibujar caricaturas en el libro y charlar con los vecinos. Y así vamos tirando, como podemos.

¿Y cómo se siente usted al respecto? Pues como una mierda.

Heidelberg, ¡¿dónde estás?!

Sólo quiero una cosa: ilusiones.

Bueno, dos: y una cabina.

Bona nit.

¿Quién conoce este cuadro? ;)

Un beso y hasta la semana que viene,

Laura, die Dolmetscherin

Refugiada de la calor estiuenca

2009-07-04T16:34:00.004+02:00

Aquest és un moment en què noto que l'esforç (que, per poc que hagi sigut, ja ha sigut major que per la majoria d'altres assignatures) posat en millorar la meva tècnica d'interpretació simultània ha donat el seu fruit.

Ara mateix tinc un somriure estúpid als llavis.

I per més d'un motiu, que el tinc.

Primer, perquè fa una setmana vaig poder tornar a quedar amb vosaltres, ex-Erasmus, a la una del migdia sota les pantalles dels menús de la Mensa per anar a dinar. Perquè vam tornar a deixar emprempta a la Schwarzbergturm, i aquesta vegada la pluja no podrà desfer la inscripció.

Fa una setmana era a Saarbrücken, la ciutat que va veure'm canviar i convertir-me en una persona gran. Allò que es diu: ah, els grans; doncs sí, aquells que es cuinen el menjar, s'espavilen sols quan han d'arreglar comptes amb el banc i aprenen que en aquesta vida t'has d'aguantar amb tots dos peus ben ferms a terra i no sentir-te mai sola encara que ningú no vingui a trucar a la porta, i que les llàgrimes són un senyal d'emoció i de sentiments.

Segon, perquè, per primera vegada en uns quants (bastants) mesos, torno a sentir que no estic estudiant en va i que les il·lusions no s'han de perdre per difícils que puguin semblar d'aconseguir.

Tercer... això no ho vull dir.

I seguir sentint la brisa del capvespre tot menjant cireres al balcó.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Expulsant nervis

2009-06-20T13:29:00.003+02:00

Un post fruit de la ràbia que em fa haver d'estar estudiant les subordinades a 3r (encara que sigui una assignatura de 2n) de carrera.

No puc. Em supera. No puc pensar que estic estudiant la formació de les subordinades no adverbials causals quan podria estar utilitzant aquest preciós temps aprenent coses més interessants i útils de cara a la meva formació com a persona. A més a més, si penso que suspendré estrepitosament aquesta convocatòria, m'agafa urticària perquè voldrà dir que hauré de dedicar encara més temps a aquest temari estúpid i inútil per a la traducció i la interpretació!

Aarrgg!!!

Però si fins i tot el professor diu que tot plegat no serveix per gaire res!

Des d'aquí faig una crida als qui fan el temari de Català A4 ( A3 també s'hi pot incloure, sí): No som estudiants de Filologia Catalana! Si als filòlegs els agrada passar-se hores i hores dissertant sobre la formació i l'estructura de les subordinades substantives (per no fer servir una expressió més grollera), m'està perfecte... però, de la mateixa manera que jo no els molesto amb les activitats cognitives actives en el procés de la interpretació simultània de conferències, que no m'emprenyin a mi (i, per extensió, a tots els màrtirs que hem de suportar aquest tipus d'assignatures)!

Punkt. He dit.

Laura, die Dolmetscherin

Spät am Abend

2009-06-06T16:32:00.004+02:00

Ich bin spät am Abend in Frankfurt angekommen. Das Flugzeug hatte Verspätung und das hat nicht viel geholfen. Ich hatte schon keine gute Laune: ich wollte nicht mich von meinen Eltern verabschieden und bei ihnen ein paar Tage länger bleiben, nur um zu bestätigen, dass ich noch ihre Tochter bin und brauche immer noch, trotzt meines Alters, emotionale Hilfe.

Meine lautlose Schreie wurden ignoriert und so bald ich alleine am Check-in war und meine Eltern wieder nach Hause zurückgefahren sind, bin ich wieder in eine Depression versinkt. Nerven im Bauch. Die verdammten Nerven im Bauch lassen mich nicht in Ruhe und ich kann fast nichts essen ohne, dass ich kotzen muss. Ich habe keine Angst vom Fliegen aber heute habe ich keine Ahnung, was mit mir los ist. Doch! Ich weiß nicht warum ich das sage: ich habe ja eine Ahnung.

Die S-Bahn verlässt den Regionalbahnhof und bald ist draußen alles dunkel. Ein kleines Dorf hier, ein anderes Dorf dort. Alles ist dunkel bis wir näher und näher zu dem frankfurter Hauptbahnhof kommen. Der Zug überquert die Bahnbrücke und nach fünf Minuten steige ich mit meinem schweren Koffer aus. Ohne Lust auf noch einem Zug, entscheide ich mich für ein Taxi anstelle von der U-Bahn. Mir gefällt die U-Bahn nicht: die hat zu wenige Haltestellen. Am liebsten nehme ich einen Bus. Mit dem eigenen Auto zu fahren ist etwas verrücktes. Nach einhalb Jahren in Frankfurt, habe ich schließlich festgestellt, dass es keinen möglichen Parkplatz für mich im Innerstadt gibt. Vielleicht ist das ein zu langer Willkommenswitz für Neuankömmlinge oder die Stadt kämpft einfach gegen mich, um sich von mir zu befreien.

Das Taxi kostet ungefähr 10 Euro. Ich weiß es nicht genau aber es hat nie mehr als 11 oder 12 Euro gekostet, so, als der Fahrer mir den Preis sagt, gebe ich ihm einfach eine 20 Euro Banknote und lasse ihn rechnen, was er will. Ich will nur zu Hause sein und mich in meinem Bett einkuscheln. Nicht mehr an jemandem denken. Weil das ist, was mit mir los ist. Diese Person, die ich diese zwei Wochen nicht von meinem Kopf rausmachen konnte.

Ich werde morgen den Koffer auspacken. Ich nehme eine Nachtdusche (die sind immer die besten) und ziehe mir den Pyjama an. Jetzt ist die Welt anders. Vielleicht ist sie einfach sauberer. Nur weil ich auch sauberer bin. Ich habe meine Haare nicht gewaschen. Morgen werde ich es machen, weil ich ansonsten eine halbe Stunde verbringen muss, sie zu kämmen. Nein, lieber trinke ich irgendwelche Art von Kamillentee, die ich im Schrank finde, so dass ich ohne Sorgen schlafen gehen kann. Die Sorgen bleiben aber im Kopf und gerade ist dieses Gesicht, was im Kopf bleibt, weil ich weiß, dass ich es in weniger als zwölf Stunden sehen werde.

Ich bedecke meinen Kopf unter die Decke und schließe meine Augen so stark wie möglich. Ich bin wieder zu Hause. Nach allem, was passiert ist, bin ich wieder zu Hause und will diesen Moment genießen. In dem feinen Licht, dass das Zimmer erleuchtet, schaue ich alles an. Das Bild mit dem Lost in Translation Plakat ist noch dort, wo ich es vor viele Monate gehängt habe. Auch sind meine Bücher, der Schreibtisch und der Schrank an seinem Platz. Nur bin ich irgendwie verändert.

...bin ich in Frankfurt angekommen.

Ganz viele Küsse,

Laura, die Dolmetscherin

Campió d'Europa 2009

2009-05-27T23:46:00.004+02:00

Mira que no m'agrada el futbol, però realment els pocs minuts de partit que he vist d'aquesta temporada, el Barça m'ha fet sentir.

Si m'he de quedar amb una imatge, és la del Pep Guardiola mirant des d'un tros lluny com els seus jugadors celebraven la victòria. Se'ls mirava com un pare mira els seus fills acabats de graduar-se, amb orgull i satisfacció.

Que gran que ha sigut el BARÇA aquest any.

Petons blaugranes,

Laura, die Dolmetscherin

S-Bahn 2 RheinNeckar

2009-05-24T22:04:00.005+02:00

Warm weather. Even hot. And standing stupid essays and worrying about an expensive exam. Do you know what it is like to check up ryanair.com in search of a cheap flight to Frankfurt but finding nothing that suits your budget?

I haven't still written anything about my upcoming second Erasmus to Germany. It will be Heidelberg this time and I am really looking forward to it.

Because I want to find motivation again to keep on studying something that doesn't live up to my expectations. Because I want to find something, I don't know what, but something that it's definitely not here.

Why do I have to be so doubtful?
Would I prefer to be younger again? Would I prefer not having to make decisions and just following the pattern set before me? Would I? Really?
No.
Or maybe yes.
No, surely not.
But I am scared. I am always scared. Scared of messing it up as I have many times already.

However, I love Heidelberg.

Heidelberg, Baden-Württemberg.

A big kiss to you,

Laura, die Dolmetscherin

"Ah, a storyteller"

2009-05-16T12:56:00.003+02:00

Last Sunday I finished reading one of the best books I have ever had in my hands: The kite runner by Khaled Hosseini.

The back cover of my Bloomsbury edition reads:

1970s Afghanistan: Twelve-year-old Amir is desperate to win the local kite-fighting tournament and his loyal friend Hassan promises to help him. But neither of the boys can foresee what will happen to Hassan that afternoon, an event that is to shatter their lives. After the Russians invade and the family is forced to flee to America, Amir realises that one day he must return, to find the one thing that his new world cannot grant him: redemption.

I do believe that some books reach you the very moment they have to, just like sometimes happens with music. Inshallah this story also takes the best out of me.

«[...]And that, I believe, is what true redemption is, Amir jan, when guilt leads to good.»

«[...]I dream that lawla flowers will bloom in the streets of Kabul again and rubab music will play in the samovar houses and kites will fly in the skies.[...]»

«There is a way to be good again.»

«For you a thousand times over.»

The kite runner

Big hug,

Laura, die Dolmetscherin

Els pantalons curts

2009-05-07T17:36:00.007+02:00

Per molts anys, blog! ;)
_______________________________

Cada dia al matí, miro el termòmetre de la cuina. El meu pare, perseverant, segueix comprant estacions meteorològiques malgrat que se li espatllen totes. L'hi agraeixo. D'aquesta manera no he de treure la mà al balcó per saber si he d'agafar una jaqueta o bé amb una samarreta sense màngues ja faré. Ara ha arribat l'hora dels pantalons curts.

El cotxe tornarà a patir a les pujades per l'aire acondicionat. Al local del Consell d'Estudiants passarem de tenir-hi fred a estar-hi ben frescos. Ens agafaran les galipàndries perquè a casa estarem a vint graus i al carrer a trenta-cinc. Aviat podrem dormir amb la finestra oberta i ja podem començar a treure del calaix el pijama d'estiu. Me n'hauria de comprar un de nou, que el que tinc comença a fer-se vell. M'agrada massa per canviar-lo, però. Un de recanvi tampoc no farà mal. D'aquesta manera no hauré de dormir amb samarretes XL de la caminada popular de l'any que va néixer la meva germana.

El curs s'acaba. Un altre curs acadèmic arriba al final massa d'hora i massa tard a la vegada, perquè el temps corre massa de pressa i no fa cas als meus crits, on li demano que ens esperi, i és que tinc la sensació que comptar hores, minuts i segons és un error, un error que no ens deixa viure amb la tranquil·litat que voldríem. O que potser necessitaríem.

I tot i així, m'he tornat a posar aquells pantalons curts que no portava des de l'estiu passat. Aquells pantalons curts que van viure amb mi tantes coses i no res a la vegada. I amb ells he regirat a l'armari massa coses que feia temps que hi havien quedat enterrades. Records, pors, sentiments i moments que ara ja són història, però que encara continuen acompanyant-me. I m'acompanyaran, perquè potser tampoc no vull que em deixin.

Somriure. Somriure sempre s'ha de fer. Ningú no ho farà per nosaltres. I amb el bon temps, moltes vegades, somriure també és més fàcil.

Allò que se'n diu dibuixar.

Un petó a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Avui, 23 d'abril

2009-04-23T23:09:00.004+02:00

Que n'és, de bonic, Sant Jordi.

La meva germana, que ja fa 6è de primària, participava en el pregó de l'escola. També el vaig fer jo el seu dia, el pregó de Sant Jordi. Han passat nou anys, però avui, d'alguna manera, m'hi he tornat a trobar. El CEIP Sant Jordi... fer ous de fang, fer sorra fina, anar al "corralet" i saltar de pneumàtic a pneumàtic... després jugàvem a bàsquet i a futbol i ens quedàvem al costat de la valla del pati pensant en qui s'atreviria a saltar-la. Que en fa, de temps, d'aquells dies.

Avui, en comptes de fer una cursa i una xocolatada a última hora de la tarda, he anat a passejar per les Rambles. Només arribar i trobar-nos, el Christian ens ha sorprès a l'Elvira i a mi amb un agradable detall: una rosa. Després, paradetes de llibres, paradetes de sindicats, paradetes de roses, paradetes d'associacions contra les centrals nuclears i llibres, llibres i més llibres.

Avui, el dia de Sant Jordi, tot Catalunya brillava d'una manera especial. Estar fora de casa un dia com avui (i parlo des de l'experiència de l'any passat) sap greu, perquè una festa com aquesta es troba a faltar allà on vagis. Regalar una rosa o un llibre com a símbol d'amor, d'apreci o d'amistat és dels detalls més bonics que hi ha a la nostra cultura. Ja em poden anar venent tants Sant Valentís com vulguin, que per més soltera que estigui i per poc romàntica i detallista que em consideri, quan veig aquesta mostra d'afecte, no puc evitar un somriure i sentir una enorme tendresa, ja sigui el meu pare, la meva, mare, la meva germana, amics o amigues qui m'ho regali.

Que n'és, d'especial, Sant Jordi.

Per a tu, siguis qui siguis.

Un petó,

Laura, die Dolmetscherin

Украïна, II

2009-04-14T16:52:00.007+02:00

DIA 4 - Dilluns, 6 d'abril de 2009

15h45
Música house, per variar. Avui ens hem dedicat a veure monastirs ortodoxes de la Pecherski-Lavra de Kíev i la gran Ródina Mat (Mare Pàtria) [Una escultura altíssima metàl·lica que et deixa bocabadat] comunista, des d'on hi havia una panoràmica de tota la ciutat. La passejada calorosa de després és millor ometre-la; només s'ha de dir que li hem vist una mica les vergonyes a la ciutat.
Aquí, al restaurant Bon Djorno [Ho he escrit tal com està transliterat en rus], no conèixen el Nestea i, evidentment, s'han quedat flipant que volguem dinar a aquestes hores.
És culpa dels talons.

16h25
Hi ha hagut un moment de pànic: plat enorme i una cagadeta d'espaguetis [al mig].

DIA 5 - Dimarts, 7 d'abril de 2009
15h40
Com més va, menys escric. És culpa de les llargues caminades entre pols i, avui, entre plantes mortes d'un jardí botànic en busca de la universitat que, per cert, no hem trobat. El cementiri que hem visitat era realment curiós perquè, o bé no tenen cultura de cuidar les tombes, o bé no tenen diners per a fer-ho.
Segons el Christian, li han tirat Efferalgan a la cervesa. Bé, d'acord.
Queda molta més ciutat per veure de la que em pensava que hi hauria. Suposo que bona part són suburbis on és millor no posar els peus.
Estic cansada. Vull un cafè.

21h50
Com que no ens han volgut a sopar a Ca la Nadezhda, hem tornat al Shato. Un borratxo ens ha vingut a donar conversa enmig d'una "assentada" davant de Santa Sofia i hem gravat videoclips sexys i interessants tot cantant Ken Lee.

DIA 6 - Dimecres, 8 d'abril de 2009
11h15
L'Olga, només veure'ns per la finestra, ja riu. Que maca que és. Trobarem a faltar esmorzar aquí. No vull marxar! Però vull més roba... que començo a sentir-me bruta. [...] Tinc complexe d'ovella.

14h30
Tot esperant un mojito 'polunitsa' [amb maduixa i sense alcohol] al nostre bar, ens comencem a despedir de Kíev... per ara.
Ens hem llevat tard, hem esmorzat tard i ens n'hem anat a comprar records, com a bons turistes que som. Esperem tenir llit reservat al tren que hem d'agafar cap a Lviv aquesta nit i que no quedem amb tortículis aguda per haver de passar la nit seient en una butaca...

17h35
[...] Hi ha gespa verda. Un nen petit ha fet fora d'un banc una parella. [...] La Teresa toca la flauta (El noi de la mare) i hem descobert que és una virtuosa de la música.

20h10
[...] El sol s'ha post darrere els edificis que envolten el Maidan. Va sent hora d'anar cap a l'alberg a buscar les motxilles i cap a l'estació.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Украïна, I

2009-04-11T15:56:00.005+02:00

Crònica d'un viatge a Ucraïna. Primera part.
Tot el que està escrit és extret del "diari de viatge" que he anat fent al llarg de la setmana. Els comentaris entre [ ] i en cursiva, són afegits d'ara. Ah, i ni de bon tros no he escrit tot el diari. Només fragments.

DIA 1 - Divendres, 3 d'abril de 2009
15h45
Ballant a mode Alaska, ens trobem al cavall lleig de l'aeroport [de Barcelona]. Després de fer-nos una foto motivada, anem a facturar. Primera sorpresa: el vol està retrassat fins a dos quarts de set. M'encanta! Millor que ens ho prenguem amb calma...

19h
L'home del 25C, cervesa en mà, és un alemany escandalós. Éstem per dir-li que calli. Als seients A, B i C de la nostra fila, la 24, hi ha una família on cada membre és ros. Criatures que criden i que ploren... Calli, collons, senyor 25C! Hòstia que pesat! El seient del meu davant es desmonta: s'ha arrencat un belcro i es veuen les vergonyes de la butaca. La Mar busca sudokus a Le Figaro i la noia de la meva dreta ja ha trobat el son. [...]

DIA 2 - Dissabte, 3 d'abril de 2009
12h (13h a Kiev)
Volem cap a Kiev!!! Tenim una família a l'avió que no van ser educats en la meravellosa disciplina alemanya de fer cues d'espera i fiquen els nens entremig de la gent perquè "coli" i els deixin passar... la mare que els va parir! Som els únics mediterranis de l'avió, o això crec, perquè la fesonomia de l'est predomina en alt percentatge: tots són clars de pell, ulls i cabell, i van vestits com els nostres pares quan ens van concebre.

17h50
Som al número 5 de la Pushkinskaya vulitsa de Kiev. El xoc cultural ha sigut fort. Hem de veure més. Vull veure més.

22h10
Sopar, 100 UAH. Un cocktail, 50 UAH. Estar prenent alguna cosa al centre de Kiev, no té preu.

DIA 3 - Diumenge, 5 d'abril de 2009
9h45
El Christian ja diu porqueries. Així no es pot anar... O a l'habitació obrim les finestres a la nit, o allò és una mena de tortura per fregir-nos.

14h40
La radioactivitat afecta encara els camps i els animals de les rodalies [de Chernobyl. Però Kiev no està considerat dins de la zona d'alt risc, segons la Wikipedia.]? És perquè afecta el cromosoma Y, la radioactivitat, que tot els homes són lletjos? Potser afecta els peus de les dones i per això totes porten talons? Bé, l'important és que acabem de dinar per unes 30 UAH, que són, més o menys, 3 €.
La Mar s'està integrant a passos galopans. Ja tenim les ulleres [de sol i horteres], ara les ungles, després el pintallavis i per últim els talons [d'agulla i de mig pam]. El Christian també?

19h15
Estic neta. Curiós, perquè l'aigua fa pudor de peix mort. El Christian, que ja és el meu marit, se m'està insinuant. Trachimbrod!

22h40
[Aquí, en algún moment hi posaré un pla d'estudis d'una carrera nova: Ciencias del taconeo.]

Molt aviat, més.

Ya vas tseluyu,

Laura, die Dolmetscherin

VIIIº ENETI, FTI, UAB, 26 y 27 de marzo 2009

2009-03-28T20:30:00.006+01:00

No tengo palabras. Gracias, sólo me sale gracias. Gracias a los que habeis hecho del trabajo de estos últimos 6 meses y del estrés de esta semana un éxito. Me refiero, claro está, al ENETI 2009.

No fue todo perfecto, claro que no; si no no hubiera sido real. Aún así, ha valido la pena pasar los nervios que hemos pasado y tengo que confesar que cuando Amparo Hurtado pronunció sus palabras ayer por la noche en el acto de clausura, casi se me escapa una lagrimilla. Puede que fuera por el final de los nervios, puede que fuera porque realmente lo que dijo me llegó, no lo sé; pero el caso es que el ENETI ha pasado ya. El brainstorm del pasado mes de octubre en el Consell d'Estudiants se ha materializado en un lunes y un martes estresantes, un miercoles con 5 horas en el aeropuerto de Barcelona y un jueves y un viernes llenos de nervios y de trabajo. Al final, el resultado ha sido bueno. Muy bueno.

He aprendido. Hemos aprendido todos. Se nos han abierto nuevos horizontes. Tenemos nuevas esperanzas e ilusiones, y, muy importante, nuevas ideas para llegar a ellas.

Otra vez, gracias y espero que el IXº ENETI en la Universidad de Málaga sea aún mejor que la VIIIª edición del Encuentro Nacional de Estudiantes de Traducción e Interpretación.

Algunos, no todos.

Un beso a todos,

Laura, die Dolmetscherin

O_O

2009-03-18T13:33:00.003+01:00

Ahir, a la universiat, em va arribar a les mans una revista anti-capitalista que proposava... a veure si me'n recordo... bé, un titular vaig deduir que insitava a no pagar els deutes que tinguessis amb els bancs. Deia que, si no pagavem el deute, seriem lliures. Ja t'ho ben asseguro que seríem lliures, perquè ens fotrien la casa i tot el que hi hagués dins!

A més a més, seguint amb els meus serveis de Radio Vaticano (que em baso en notícies que he llegit a El Periodico), us faig saber que, segons declaracions del Papa de Roma, per combatre el SIDA hem de seguir la política sexual de l'església catòlica: «fidelitat dins el matrimoni heterosexual, castedat i abstinència». No me llames iluso, porque tengo una ilusión...

Rússia s'armarà encara més a partir del 2011. Em pregunto per què. El Pentàgon diu que no hi ha motiu per espantar-se. Jo no tinc pas por, però els americanets ja no n'estaria tan segura.

Ah, i la cirera del pastís: el monstre d'Amstetten. Un pare que segresta la seva filla 24 anys, la viola, la deixa prenyada una i una altra vegada i mata un dels fills. Si la sentència no és cadena perpètua (com a mínim), la justícia oficialment no existeix.

12a setmana del 2009, i seguint.

Que en seria, de bonic.

Un petó ben gran!

Laura, die Dolmetscherin

Balla!

2009-03-15T16:36:00.005+01:00

Uns quants mesos més tard, he tornat a ballar fins a les 6 de la matinada. Perquè passejar-nos per mig Raval imitant professors i tenint converses senceres a base de frases de l'APM, esperar-nos mitja hora a la Plaça Universitat a les 3 a.m. i entrar a Arena gairebé a les 4, comporta que s'hagin d'amortitzar els 12 € que val l'entrada ballant al ritme d'Alaska o de King Africa fins que el cos digui prou. A més a més, la meva orella dreta encara ara em recorda que no ens tornem a posar a la vora de l'altaveu...

Havent descobert aquesta peculiar discoteca (d'ambient [que en aquesta vida s'ha de veure de tot]) de Barcelona, puc constatar que no és el meu lloc preferit per a sortir de festa, però que si vols riure una estona cantant «Una mano en la cabeza. Una mano en la cabeza. Un movimiento sexy. Un movimiento sexy.», doncs té la seva gràcia. Hi ha especimens típics de tota discoteca, massa fum i la música un xic massa alta, però l'aprovo*.

Ah, aquest matí he agafat la Renfe! I us preguntareu: i què? Doncs el cas és que fa més o menys un any que no viatjava amb la Red Nacional bla bla bla. I sabeu què? Ha sigut puntual! Bé veig que les coses milloren. Ara tan sols falta que descentralitzin el sistema i que es pugui arribar més decentment a tots els racons del país i podrem dir que tenim una bona xarxa ferroviària..

*De fet, només puc suspendre'n una: N8werk, una discoteca de Saarbrücken.

Ai, Barcelona.

Un petó al nas,

Laura, die Dolmetscherin

8 de març

2009-03-08T14:20:00.008+01:00

Això s'ha d'acabar!

S'ha fer molt de camí, però encara som lluny del final. No volem ser més, volem tenir els mateixos drets i els mateixos deures.
No siguem submises.

Avui per a nosaltres, les dones.

Petons a tots i a totes,

Laura, die Dolmetscherin

Coses cosetes

2009-03-05T16:41:00.004+01:00

«Tan sols hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana; i de l'univers no n'estic segur.» Charles Darwin

Segons diuen al Periodico, el Vaticà sembla que vol obrir una mica més els ulls i "accepta" les teories evolucionistes darwinianes i diuen que són compatibles amb la Bíblia. Evidentment, segueixen afirmant que hi ha hagut influència divina en la Creació. Per sort, les teories creacionistes sembla que va quedant de banda (o això m'agradaria deduir de la notícia) a la Plaça de Sant Pere (que no als EUA), però no s'acaben de desprendre del tot de les idees medievals suscitades pels clergues ara deu fer més de vuit-cents anys. El Papa Benet XVI es veu que va dir que «l'evolució no pot explicar tots els aspectes de la biologia». És clar, i li pertoca al Vaticà de dir què ens va portar al món, no? Sort que Stephen Hawking va encarregar-se de dir-li al pontífex que donar resposta a aqueses preguntes li corresponia a la ciència.

El govern espanyol, per altra banda, cada vegada es torna més heretge*. Es preveu que l'executiu redacti un avantprojecte de llei de l'avortament a l'estiu en què es permetrà d'avortar lliurement fins a la setmana 14 i fins a la 22 en cas que el fetus tingui malformacions o bé la salut de la mare estigui en perill. Em sembla perfecte, sí, però el que s'hauria de fer també, a més d'aprovar aquestes lleis, és fomentar l'ús dels anticonceptius perquè no hi hagi tants embarassos no desitjats. Si una intel·ligència ens ha estat donada no és perquè ens comportem com animals. Follem, sí, però no com conills per a després adonar-nos que no volem ser mames i haguem de passar per cal ginecòleg plorant desesperades perquè estem gestant un fruit indesitjat.

*És broma, eh.

De veritat?

Un petó i un abrazo del oso,

Laura, die Dolmetscherin

Desde la cabina

2009-02-25T23:14:00.004+01:00

Después de tantos días sin postear, voy a hablar de mi tema académico favorito: la interpretación de conferencias. Esta vez, de la parte técnico-psicológico-cognitiva de la interpretación. Uso tantos adjetivos porque no sé cuál sería el correcto, la verdad.

Bien, no sé si lo sabeis (los que haceis interpretación no contais...), pero hay un proceso cognitivo muy claro en la interpretación, el cual se acentua mucho más en la simultánea que en la consecutiva, y este es: escuchar-entender-analizar-reformular.

¿Qué quiere decir todo esto? Cuando estás dentro de la cabina, te pones los cascos y empiezas a escuchar al ponente. Obviamente tienes que entenderlo. Luego, procesas la información que estás escuchando y vas más allá de las simples palabras, hasta el significado, la idea que contiene cada una de las frases que está diciendo. Entender y analizar estan estrechamente ligados entre si. Una vez está todo entendido y cada idea analizada, reformulas... en otro idioma. Dicho así, paso a paso, no parece nada del otro mundo, pero la gracia está en hacerlo todo a la vez. Escuchas, entiendes y analizas. Mientras reformulas, sigues escuchando lo que dice el ponente y lo vas entendiendo y analizando. Mientras escuchas, entiendes y analizas, vas reformulando. Y así hasta que él o ella dicen "thank you very much for your attendance and have a nice day" o, aún mejor, "ich bedanke Ihnen für ihre Aufmerksamkeit und ich wunschen Ihnen einen schönen Tag noch".

Que bonito nos ha quedado el discurso, ¿no? Pero, ¡ah! ¿Y si te pierdes un momento o se te escapa una palabra o simplemente no la entiendes? Claaaaro... No todo se acaba en hacerlo simultáneamente, no. Hay que dedicar unos pocos segundos (o décimas de segundo) a cada una de las cuatro fases en que he dividido la interpretación, y el sistema es como el cuerpo humano, cuando falla una pequeña operación, nada de lo que viene detrás va a funcionar correctamente. Por ejemplo: supongamos que el orador empieza a hablar, y tu empiezas a interpretar simultáneamente unos 4 segundos más tarde. Escuchas bien, pero no entiendes una palabra en concreto. ¡Caca! + 1 segundo... Sigues adelante. Analizas mientras vas reformulando, pero como ya hay algo que no has entendido, no puedes analizar tan rápido como querrías... + 2 segundos... A la hora de reformular, ya muy dramáticos, no te sale la palabra en tu lengua materna... + 2 segundos. Ya van 5 segundos de más. Es decir, vas 9 segundos por detrás del orador. En esa situación, yo personalmente me sacaría los cascos y me cruzaría de brazos enfadada y mirando con odio el micrófono. Porque claro, es culpa del micrófono.

Siempre nos quedará la técnica del salami y el mute, el botón de la tos.

Sehr geehrte Damen und Herren.

Petons per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Allò que fou

2009-02-07T20:28:00.007+01:00

"Si trobo proves em corregiré, però això necessitarà temps" bisbe Williamson, en resposta a la petició del Papa Benet XVI per a què es retracti de les seves declaracións on nega l'Holocaust.

A Alemanya negar l'Holocaust és delicte. Per als jueus, els gitanos, els homosexuals, els contraris al sistema nazi i per a tants altres morts en els camps de concentració; un insult. Per a la humanitat, un atemptat a la dignitat de la persona i a la història de l'Europa moderna.

He estat a Sachsenhausen. He estat a Auschwitz. Puc assegurar que és incomprensible fins i tot quan estàs allà d'imaginar-te tot el que hi va passar. Ni el fred que talla la cara, ni la solitud de l'indret, ni tampoc l'aire glacial que s'hi respira no et fan, ni per un moment, ser conscient de què va ocórrer durant tants anys a l'altra banda de l'arcada de maons que separa el món del camp de concentració de Birkenau. I jo què tinc a dir? Hi ha qui va passar-hi la vellesa. Altres la seva joventut. Molts van perdre-hi les famílies. Molts la vida mateixa. Aquells que van sobreviure han deixat testimoni per a l'eternitat.

No hi ha tribunal capacitat per a dictar sentència a qui nega l'Holocaust. No hi ha persona que pugui assenyalar-lo i descriure la maldat que porta dins.

Si aquest senyor creu en Déu, el dia que la seva vida arribi a la fi, se'l trobarà, i llavors serà Déu mateix qui el jutjarà.

Avui en memòria de tots aquells que van morir als camps de concentració.

Una abraçada,

Laura, die Dolmetscherin

Casona

2009-02-04T17:32:00.006+01:00

¿De dónde te sientes tú? ¿Tienes la única patria del lugar de nacimiento o tienes varios rincones del mundo a los que llamas "tu casa"?

Una bona amiga meva, la Mar (El consultori de la Dra Xodes), ha deixat aquestes preguntes a l'aire al final d'un post al seu blog. Primerament, diré que m'ha encantat la teva reflexió (més de caire polític del que jo faré) i que només divergeixo de tu en què la meva ciutat-pàtria és aquell petit poble de la comarca del Bages on gairebé sempre he viscut i que Monterrey (Mex) no forma part de les meves segones pàtries pel simple fet que mai no hi he viscut. On sí que he viscut, que és on tu ara vius, Mar, és a Saarbrücken, i precisament en aquesta ciutat va ser on vaig descobrèixer la relativitat i, al mateix temps, la gran importància de la paraula casa.

Deixant de banda sentiments nacionalistes, casa és allà on vas quan et trobes malament, allà on acudeixes quan et sents perdut, allà on dius que vols anar quan tens por, i, com bé diu la dita, casa és where your heart is, i el cor de les persones pot estar a molts llocs diferents, al mateix temps que es va trencant a trossets. No són trossets d'aquells dolorosos de quan dius "se'm trenca el cor" arran d'un desengany amorós, no. Són trossets d'afecte, trossets d'amor que vas deixant pel món allà on queda un bon record de les teves vivències. Al cap i a la fi, per molt catalana que jo em pugui sentir, una part del meu cor ha quedat i sempre quedarà a Alemanya. Mai no em sentiré alemanya, simplement perquè no m'hi he criat, perquè sempre serà un país estranger per més bé que m'hi senti; però això no impedeix que un bocí (enorme) del meu cor quedi allà, al Nord, per sempre.

Què és casa? Que respongui algú altre. Per a mi casa havia estat sempre on visc amb la meva família. Després s'hi va afegir un petit apartament en una ciutat alemanya, però, de la mateixa manera que durant els mesos d'Erasmus la meva casa catalana no va deixar mai de ser casa, el pis D213 de Saarbrücken tampoc no ha deixat de ser-ho des que estic aquí. No hi ha definicions de diccionari suficientment vàlides per a definir aquest concepte, i cadascú s'ha de donar una resposta a ell mateix. Això, està clar, si teniu tantes ganes i tant temps com tinc jo ara per a pensar-hi. És el que té l'època post-exàmens de la universitat... esperes notes amb nervis, però no tens res més a fer.

Danke, Mar, weil du hast mir mit deinem Blog inspiriert! Hoffentlich sehen wir uns bald. Entweder in Saarbrücken oder an der UAB, aber bald!

Un racó de Saarbrücken durant l'època del mercat de Nadal.

Petons democràtics a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Diumenge al migdia

2009-02-01T12:27:00.004+01:00

Tornem a l'edat de pedra. El Papa de Roma premia un bisbe que afirma que els llibres de Harry Potter estan vinculats amb les forces de l'infern i resurgeixen els brots antisemites arreu del món. El proper pas és tornar a cremar bruixes i que la terra es declari oficialment plana. D'això se'n diu progrés, sí senyor.

Sempre ens quedarà l'Obama.

Déu vulgui que realment porti un canvi al planeta, per al bé de tots nosaltres i també d'ell mateix. Cert és que, que el president dels Estats Units d'Amèrica sigui una persona de pell negra és tot un fet, però no sé jo (ni ningú) si aquest home és capaç d'arreglar tot el que s'espera que arregli. El que sí ha demostrat és que sap fer uns discursos realment emotius, si més no expressar-los en veu alta. Tan de bo tot el que digui sigui cert. Com diu ell mateix: God bless you.

L'altre dia a Barcelona vaig voler-me comprar un CD, el Dummy, de Portishead, però no ho vaig fer. Sabeu per què? Perquè la portada em feia mala espina. Per sort el Dani (cazadordemelodias) me'l va passar, i ara tinc un disc que té totes les d'esdevenir un dels meus preferits. Per què sempre descobreixo música quan el grup ja fa més d'una dècada que és actiu? Però la veritat, amb el panorama musical que tenim avui en dia, no és d'estranyar que haguem de rebuscar entre les publicacions dels 90 per a trobar M.Ú.S.I.C.A. (amb totes les seves lletres)... Ah, sí, em vaig comprar A weekend in the city, de Bloc Party, que, tot i ser un dels molts grups anglesos que han agafat fama els últims anys, sonen un xic diferent i fan música que parla.

Però com Roads, res.

Bon mes de febrer!

Doncs això, un cap de setmana a la ciutat.

Petons per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Veo gatitos besándose

2009-01-24T13:56:00.005+01:00

Acabo de leer un artículo en el suplemento ES de La Vanguardia sobre el contacto físico entre personas, y la verdad es que me ha gustado mucho. De hecho, los artículos de la sección En familia siempre me han parecido muy interesantes. Hace algunas semanas leí uno sobre el punto G y la excitación sexual que estaba realmente bien. Supongo que están tan bien porque te hablan sobre aspectos de nuestra sociedad con los que no "te fijas" (entre comillas, porque, por ejemplo, con el tema del punto G, quién no se ha fijado en él) pero que existen, y hasta que no los ves por escrito en una revista o libro con un mínimo prestigio, no te das cuenta de que allí están.

Volviendo al tema de hoy, el del contacto físico entre persona, ¿qué creeis? ¿No soys de la opinión que en verdad nuestra sociedad cada vez se ha vuelto más reacia al contacto entre personas y que, cuando alguien te/se toca (ni que sea ponerte una mano encima del brazo), ya piensas que van con segundas intenciones? O, hablando del espacio temporal, ¿quien no ha retrocedido unos centímetros porque consideraba que su interlocutor estaba demasiado cerca?

Cuando estuve estudiando en Alemania me di cuenta de que, caminando por la calle, raramente veías parejas dadas de la mano, por no hablar de ir abrazadas por la cintura o algo parecido. ¿Besarse en público? De ninguna manera. Soy defensora acérrima de que los alemanes no son frios, porque son los primeros en celebrarlo todo a la mínima que pueden, pero mostrar afecto públicamente no lo hacen nunca. ¿Los habitantes de las regiones mediterráneas nos estamos volviendo más ásperos? Y los españole de las tierras del Sur, ¿son más 'tocones' que los del norte? Y en nuestra región al Noreste de la península, ¿cómo veis las relaciones interpersonales?

Según el artículo, tocar transmite energía entre las personas, y esto es beneficioso para nuestro cuerpo, tanto para la salud mental como física. Así que ya sabeis, cuando me veais, os voy a dar un abrazo del oso, porque, aunque los labios sean de las áreas más sensibles de la piel (junto con el dedo índice y el pulgar), si os diera un morreo, ya sería demasiado.

No me escondo, sólo quiero saber dónde estoy.

Besos para todos,

Laura, die Dolmetscherin

DE + Adj

2009-01-10T12:55:00.004+01:00

Hi ha una cosa que se'n diu absurd. Absurd és quan no té sentit comú, quan no té raó de ser. Bé, ara, els estudiants de l'assignatura Català A3 de la FTI de la UAB ens trobem davant un cas d'absurd: el treball que hem estat fent des de principis de novembre.

Els nostre tema és «L'ús de la preposició DE davant d'adjectius». I els altres temes eren igual o 'més' interessants. Fascinant, eh? Imagineu-vos que venim d'unes assignatures anomenades Català A1 i Català A2 on s'explicava gramàtica normativa i on vam aprendre més català del que ens hauríem imaginat i, de sobte, ens trobem amb aquest cas: «Explica'm si es posa DE davant de certs adjectius». El millor és que, si busquem a les gramàtiques que ens van dir que consultéssim, no concreten res. A més a més, un cop aconseguim redactar una treball decent, la professora ens diu que en fem un resum, cada grup el seu, perquè els treballs estan tan malament que no els pot puntuar. Fem el resum i tampoc no li agrada. Com diu el molt honorable Josep Cuní: PROU! Si em parlessin d'un anàlisi dels decrets més controvertits de l'Estatut de Catalunya o bé del descobriment més recent sobre el genoma humà, ho entendria. Però, per favor, és l'ús de la preposició DE davant de certs adjectius. No, no dóna per tant.

Em direu que menyspreuo els meus propis estudis. No, no ho faig. Com ja he dit, a primer de carrera, el curs 06/07, vam tenir A1 i A2 de català, que eren dues assignatures on realment aprenies català, on t'ensenyaven a escriure realment bé la teva llengua materna. Ara ens trobem davant una assignatura on pretenen que reflexionem sobre la llengua. Pretenen que reflexionem sobre el que altres, molt més dedicats al català que nosaltres, ja han reflexionat i, si ells no n'han extrer res concloent, nosaltres tampoc no ho farem. I és que, francament, les preposicions són interessants, però no donen per tant.

Des dels jardins de Windsor.

Petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

2009

2009-01-01T22:26:00.004+01:00

[No em deixa actualitzar el fotolog... així que no hi haurà post fins que em deixi. Qui entengui aquella web que m'ho expliqui, perquè fan el que volen els webmasters.]

El temps corre. Un 31 de desembre a les 12 estàs menjant els raïms a toc de les dotze campanades i un any després t'hi tornes a trobar... canviada, igual, sabent més o potser no tant, enamorada, desenamorada, inspirada o apàtica. Però amb un any més a les espatlles i havent après coses que fins ara potser no sabies i havent-te conegut a tu mateixa 365 (o 366) dies més.
Quan em pregunten quins són els meus desitjos per l'any nou, sempre penso que no hi ha d'haver cap llista anual d'objectius a complir, sinó que cada dia s'ha de tenir un desig. S'ha de fer de cada dia un d'especial i una possibilitat d'aprendre més. Quan em pregunten quins són els meus desitjos per l'any nou no responc mai res. No responc perquè cada instant s'ha de desitjar d'un mateix i per a un mateix...
... i perquè els desitjos no es diuen. ;)

Al Nord, Sud, Est i Oest.

Molts petons a tots,

Laura, die Dolmetscherin

Ich wunsche euch...

2008-12-31T10:59:00.003+01:00

BON ANY NOU

FELIZ AÑO NUEVO
HAPPY NEW YEAR
BONNE ANNÉE
SCHÖNES NEUES JAHR

С НОВЫМ ГОДОМ

Amb els millors desitjos, molts petons,

Laura, die Dolmetscherin

El 25 de desembre, fum, fum, fum!

2008-12-25T12:02:00.004+01:00

BON NADAL

FELIZ NAVIDAD
MERRY CHRISTMAS
JOYEUX NOËL
FRÖHE WEHINACHTEN
С ДНЁМ РОЖДЕНИЯ

Molts petons i els millors desitjos a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Qüestions

2008-12-20T12:27:00.006+01:00

Al llarg d'aquesta setmana se m'han plantejat diversos dubtes a la facultat...

(1) Per què, tot i sabent que ens afectarà directa o indirectament a tots, els companys d'estudis no es mobilitzen per fer del Procés de Bolonya una reforma universitaria positiva o, si més no, informar-se del tema? Els del Consell d'estudiants ja ens hem reunit amb els de la Comissió d'ocupació més d'un i de dos cops, però tret de l'assemblea massiva del 2 de desembre i de l'assentada de l'endemà, hem sigut quatre gats els que ens hem seguit interessant a fer activitats informatives i de debat. Hola? Tant que criden quan se'ls escalfa, i després gairebé ningú no es digna a tornar a treure el cap... Sort que es fa per amor a l'art, perquè si no ens haurien d'apujar molt el sou.

(2) L'altre dia, a classe de Traducció Especialitzada Jurídica va sortir una qüestió legal/moral. Parlant dels matrimonis homosexuals als EUA, un noi va preguntar «si un dels dos és transexual, què es considera? Homosexual o heterosexual, el casament?» Bona pregunta, no? Perquè, legalment, si la persona en qüestió suposem que era un home, ara és una dona i que al registre civil ja figura com a tal. Evidentment, es casa amb un home perquè abans era homosexual i ara, al ser una dona... què és? Segueix sent homosexual? És definitivament una dona a qui li agraden els homes i, per tant, heterosexual? Deixaré que hi digueu la vostra. I, suposo que tots sabeu de què parlo, què se'n pot dir de la noia que va fer-se home però que ara s'ha quedat embarassat/da? Què és en matèria legal i moral?! Home? Dona? *

(3) També a classe de jurídica, vam comentar què eren els matrimonis declarats nuls. Un matrimoni, quan es declara nul (per això ha de complir una sèrie de condicions), és com si no hagués existit mai, com si la parella no s'hagués casat mai i haguessin sigut sempre solters. Així doncs, si hi ha un fill al mig... tampoc no ha existit mai, oder was?

(4) Per què, els estudiants d'algunes facultats de la UAB tenim classe fins dimarts 23 de desembre?!

Dit això, us deixo que em doneu la vostra opinió sobre cada un dels temes i espero que comenceu unes bones vacances de Nadal!

*Amb aquests dubtes no poso en dubte, per res, la voluntat dels transexuals de canviar-se el sexe.

Les ovelles, totes felices elles, prenent el sol.

Molts petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Y bien

2008-12-10T12:15:00.005+01:00

Aquello que ya estaba en cajas olvidadas en el garaje, en fotos en álbumes digitales, en el recuerdo de unos meses liberales... ha vuelto.

Después de un vuelo tranquilo desde Girona hasta Frankfurt-Hahn, Jessica, Roger y yo cogimos el bus hasta Saarbrücken. Las mismas calles. El Wehinachtsmarkt. El bus. El campus. Cada rincón de la ciudad alberga un recuerdo de nuestro Erasmus y volverlos a ver es revivir una época que marcó nuestras vidas. No ha pasado tanto tiempo, y la verdad es que estos cuatro meses que han pasado desde la última vez que vi el cartel que indicaba el final del municipio de Saarbrücken es como si nunca hubieran existido.
Me encontré con Filip en la parada del bus de Uni-Campus. ¡Me abrazó tan fuerte que pensaba que me partiría en dos! ¡Pero allí lo tenía! Otra vez a nuestro Filip de Bulgaria. Con el pelo algo más corto, pero era nuestro Filip. Esta noche ví a más caras conocidas, y el día siguiente fuimos a buscar a Claire en la estación de autobuses. Cuando la vimos bajar el bus, corrimos hacia ella. Medio cojeando por la maleta que llevaba, también intentó correr hacia nosotros. Los que nos conoceis, ¡imaginaros la escena! Nos abrazamos los tres en plan Teletubbies.
Faltó Carolina, pero la proxima vez que nos veamos, vas a estar en medio del abrazo del oso multitudinario. ¡Te lo prometo!
Y bien, ahora estoy aquí, en el Mensa Café del a Universität des Saarlandes. Contenta de haber venido y sabiendo que, si ha habido un primer reencuentro, habrá un segundo, y un tercero, y un cuarto, y muchos más.
Y bien, ahora estoy aquí, recordando momentos pasados y pensando en los que estan por venir.

Blick vom Wohnheim D.

Besos y abrazos,

Laura, die Dolmetscherin

Llet i poma

2008-12-04T10:28:00.002+01:00

[Laura] Estem al Consell d'Estudiants... d'aquí a mitja hora tenim la primera assentada de protesta contra certs punts de l'aplicació de Bolonya...
[Christian] A la Lletety (Hi-Ha-Tety), li estan quedant uns peus molt macos. (...) Bon dia a tothom. (...) Mmmm!
[Laura] L'assemblea d'ahir va ser molt moguda.
[Christian] "Casum dena" amb un que jo em sé..! "Cagu'm" l'os pedrer! (...) El Lletety ja camina. Hahaha He creat vida! (...) M'estic mocant.
[Laura] El Christian m'explica batalletes de Germersheim. Les batalletes Erasmus encara duen. (...) El moment de l'assentada es va acostant. (..) Ara el Christian fa una corona al Lletety. No estem gaire bé de la testa. Tenim cafè d'ahir fred i aigualit en un termo de mida industrial.
[Christian] - Canta cançó de l'Arale adaptada al Lletety. - (...) Ara farem una assentada i serà genial perquè som súper revolucionaris, tio. (...) Hem de celebrar el matrimoni entre el Lletety i la Reina de les Pomes.
[Laura] Els del grup 2 d'interpretació anglès-català ocuparem les aules: volem una aula amb cabines! (...) El Pato Garra fa de sacerdot en el matrimoni entre el Lletety i la Reina de les Pomes. Què macos! (...) El Christian em fa por... està ballant, fent moviments estranys i fen sorolls suggerents. Vol fer steps.
Aprofito per dir que demà marxo cap a Saarbrücken, i que ja postejaré més des d'allà!

Viele Küsse für Alle und bis nächste Woche!

Christian & Laura, en directe des del Consell.

Laura, die Dolmetscherin

FTI: los Sith de la UAB

2008-11-28T21:03:00.008+01:00

Algunas de las universidades de Barcelona (y ya también de otros puntos del país, que por esto escribo en castellano) estan viviendo ocupaciones de estudiantes que proclaman "no a Bolonya!"

Esa gente reclama el derecho a una educación pública, porque, según corre por ahí, el proceso de Boloña va a privatizar los estudios universitarios (esto hay que hablarlo con calma porque el problema viene del gobierno, no de del EEES). El caso es que, encerrándose en las facultades y poniendo piquetes para que no haya clases, están violando un derecho de los estudiantes: ir a clase. Me parecen perfectas las muestras de rechazo hacia el proceso de adaptación de los planes de estudio universitarios por motivos varios, pero no a estas alturas. Los planes de estudio adaptados al EEES van a entrar en vigor el curso que viene en muchas facultades, entre las cuales se encuentra la mía, la de Traducción e Interpretación (FTI) de la Univesitat Autònoma de Barcelona. ¿Sabeis cómo se nos llama por las asambleas de estudiantes de otras facultades a los miembros de la assamblea de la FTI? Se nos llama la mancha negra de la Autònoma (en negrita, para que quede más claro que somos oscuros)... Un bonito nombre, ¿verdad? ¿Y sabeis por qué se nos llama así? Porque los miembros de la Junta de Facultad del curso pasado ya lucharon en su momento para conseguir que Boloña perjudicara la carrera de Traducción e Interpretación lo más mínimo: se hizo dimitir al decanato, subió al cargo uno nuevo y se aprobó el nuevo plan de estudios. Si ahora nuestra facultad se suma a esas protestas, se está siendo muy hipócrita y se está gritando por gritar, porque en la FTI no hay nada más por que luchar en materia boloñesa.

Reflexione'm-hi, si us plau, reflexione'm-hi.

A parte de mi opinión negativa sobre las ocupaciones de facultad, tengo que decir que estoy totalmente en contra de la resolución que ha salido para los estudiantes expedientados. 11 años de expulsión me parece absolutamente excesivo, así como también una expulsión de 2 o 3 años. No me gusta el modo en que se protestó, pero la forma en que se les ha juzgado es casi franquista (como la ley que utilizaron para ello), y ver que aún quedan rémoras de aquella época oscura es muy fuerte.

Para discutir sobre el proceso de Boloña, sus ventajas e inconvenientes, puedo hacer otro post. O, más bien, un foro...

Un beso,

Laura, die Dolmetscherin

A new, slightly different sound

2008-11-22T00:17:00.004+01:00

It is late. Too late to be posting a blog. Anyway, I just got back from work about an hour ago. Having no better plans for a Friday evening I have decided to forget about eating a kebab and I have driven back home. It is something strange, the fact that, when you have spent several Friday evenings with friends, it is suddenly kind of sad to be by yourself. Not that I feel sad at all, but it would be nice to go and have a drink with someone.

Ok, let's talk about something more interesting than me. Let's talk about music, because last Monday I bought Dido's new album, Safe trip home, and I would like to comment on it and I would also love to know what do you think about it. That is, the ones who have listened to it, of course.

Safe trip home is different from her previous studio album, Life for rent (2003). It contains darker and sadder pieces, but at the same time they are accompained by beautiful lyrics (listen to the song Look no further to understand fully what I mean) that touch you right in the middle of your heart. With this album, it seems like she has decided to make her music a more mature one, leaving behind some of the traces of the electronic samples she used to use frequently in No Angel (2000) and in Life for rent to try more acoustic sounds that make the CD a much less comercial one. Notice that less comercial does not mean worse. It is, however, a less easy to listen album for the people who just look for poppy or mainstream-friendly-rock songs. Not that I dislike Dido's previous albums at all (on the contrary, I love them), but in Safe trip home there is no White flag. In this new piece of work shades of celtic music, jazz and of course her brother's electronic touch are to be listened and all those (and more) put together with her distinctive voice, give the whole a sense of tranquillity. The sense of tranquillity that only Dido is able to give.

Life at Brixton Academy.

Big kisses for everybody,

Laura, die Dolmetscherin

At the bankside

2008-11-16T15:17:00.004+01:00

First of all, I have to say that I am in love with a song. It is a very sad song and most of the times I am quite taken aback by those, however, I just heard that one some days ago and I cannot stop listening to it: «Grafton Street» by Dido. It will be featured in her new album that, by the way, will be released tomorrow. If you want to check it out, just go to her official webiste didomusic.com and listen to it for yourselves.

These days I am determined to study Russian history, something that I believe to be very interesting, yet at the same time, difficult to stay in the mind until the day of the exam. I'll try hard!

Sunday afternoon, einfach so.

Walking in Heidelberg.

Kisses for everyone,

Laura, die Dolmetscherin

Already in the 20s!

2008-11-11T16:38:00.005+01:00

Un any més vella... i bella! ;) Escolta, que si no ens ho diem nosaltres mateixos, ningú no ho farà! Doncs sí, gent, el passat dissabte 8 de novembre vaig fer 20 anys. Dues dècades! Ja, ja sé que no és gaire, però quan ho dius així sona com una mica més important, no? Sigui com sigui, cada any és important, i sempre s'ha de començar (i acabar) amb els millors desitjos i intencions!

La dècada dels 20 és aquella que ja es veu com per la gent adulta, no? Cert que, quan es canvia de número, ni creix el coneixement, ni creix res estrany (no, no penseu malament), però és una cosa com psicològica. Veus aquella gent que ja té la vida muntada i et diuen "tinc 28 anys"... I ara penso: "Caram, això és ja!" No, no seré alarmista i començaré una hipoteca d'un pis de 40 metres quadrats ni tampoc no em posaré a treballar en una feina fixa i deixaré els estudis per dedicar-me a aixecar una família. Això no és per a gent adulta, sinó responsable, i jo d'això encara no en gasto gaire. Almenys no en aquest sentit. Es fa divertit, però, pensar que ara ja no escriuré un 1 al davant, sinó un 2, i que anirem sumant amb aquest 2 al davant fins a arribar al 3, que aquest sí que ja fa més respecte! I després del 3 vindrà el 4, i després el 5, i el 6, i el 7, i el 8... Arg! Però per això encara falten dècades! Ara vé la dels 20, i diuen que és de les millors: ja no ets una criatura, però tampoc ets massa gran per haver de fer-te la seriosa, bé, no? Super! D^^

Deixant constància al Mur de Berlín.

Petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

¡Alarma social!

2008-10-31T16:31:00.002+01:00

«Artículo 19 de la Declaración de los Derechos humanos

Todos tenemos derecho a la libertad de opinión y de expresión. [...]»*

Han publicado un libro con opiniones de la Reina Sofía. En ese libro se expresa su recelo frente a los matrimonios homosexuales, su posición contraria al aborto y a la eutanasia, y seguramente muchos otros puntos conflictivos.

Para nada estoy a favor de la monarquía: una figura medieval como es el rey (y la reina) no tiene sitio en la sociedad del s. XXI, pero señores, diciendo que este libro no debería haberse publicado es un error con el que estamos violando un derecho que tenemos todos los hombres y mujeres: la libertad de expresión.

Entiendo que mucha gente haya podido pensar que se vea este libro como las opiniones de la representante del país y ahora se va a creer por todos lados que los habitantes de las comunidades del estado pensamos igual que ella. Quiero confiar en que, cualquiera que lea este libro, no se lo tome como un "manual para viajar en españa: ¿qué decir? ¿qué callarse?". A ver, lo que haya dicho la Reina nos tiene que traer sin cuenta. ¡Son sus opiniones y no valen más que las de cualquier otra persona! Dejadla publicar lo que quiera, tiene derecho a hacer ver al mundo su forma de pensar, igual que la tenemos todos. ¿Qué a nosotros no nos van a publicar un libro con lo que pensamos? Cierto, pero no veo porque privar a esa persona de hacerlo si tiene la posibilidad.

No dejar que la Reina publique este libro es censurar, y la censura es aquello repudiable que sufrió España durante los (demasiados) años de la dictadura de nuestro queridísimo general Francisco Franco. No volvamos atrás.

Des del vestíbul de la FTI

2008-10-29T16:44:00.005+01:00

Em trobeu altra vegada a la facultat, entre aquelles quatre parets on el temps no sembla passar mai, on els estudiants van amunt i avall dels passadissos, els quals es queden buits en aquelles hores en què tothom té classe. Ara, com que ja són tres quarts de cinc de la tarda, quedem quatre gats a l'edifici. Els pobres "pringats" que han sortit més tard del compte de català o castella A1 encara van desfilant. Sort que el Joaquim Martí és benevolent i ens deixa marxar sempre un quart d'hora abans... És benevolent perquè ja ens ha donat pel cul a classe, naturalment. Em pregunto què fa la resta de la gent que encara està aquí? Bé, com jo, què cony estic fent aquí a aquestes hores, encara? Espero, espero que es faci una mica més tard per anar-me'n cap a Manresa, perquè a les 8 tinc rus i no m'hi vull esperar gaire, allà. Ostres, a la copisteria estan escoltant musica pachanga... Si és que el món no va bé, ja ho diem, ja. Els gustos musicals al cul.

Aniria a buscar un cafè a la màquina del costat del Consell d'Estudiants, però em fa por deixar to això aquí.
[...]
Oh, he estat una estona parlant amb l'esmentat professor Martí sobre ordinadors, que m'ha vist amb el Mac i ja m'ha vist com una compatriota seva. Si és que el Martí... Un gran professor, és el Martí.

La música pachenguera encara sona a copisteria. Per favor, la pararan?

Oh! M'han fet cas! Ah, no, ja en sona una altra...

Va, ja n'hi ha prou d'escriure tonteries, vaig a buscar-me un cafè i aviat cap a Manresa.

Deutschland, Nord-Rhein Westfalen.

Petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

In the booth I

2008-10-22T23:18:00.005+02:00

I enter the booth. I am determined not to get nervous. Come on, it is not Angela Merkel in flesh who is sitting in front of me! Today is going to be my day. No nerves, successful interpretation.

I sit, get the earphones and put them on. Next step: switch on the microphone. Click. Ok. They can hear me now, so let's not say anything inappropriate.
'Ok, guys, let's go.'
The teacher is ready. So am I. Come on. No nerves, successful interpretation. Successful interpretation, more motivation. More motivation, better grades. Better grades, MA in a good university. MA in a good university, direct to the European Parliament. Come on!
'... is everything clear?' asks the teacher.
'Yes!' I hear the other students calling out loud from their booths.
Shit, I have missed the explanation! Nerves. I can already feel them coming. No! Go away! It is already hot enough in here without you!
'Meine Damen und Herren...' the teacher begins.
'Ladies and gentlemen...' I begin.

[...]

Democratic kisses to you all,

Laura, die Dolmetscherin

Chapter Concluded

2008-10-12T20:22:00.004+02:00

They very same road that one year ago brought me to the country, to the city, to the people, to the moments that are now memories lying down deep in my heart. If I could, I would cry of melancholy as if I were a little girl.

The dark and cloudy city that welcomed me with faceless streets, raining on a Friday morning, is named Saarbrücken. Built in the poorest and non-wanted Bundesland of Saarland. Die verschlafene Stadt, they say. Was gibt’s im Saarland? they ask. Looking now behind, it really seemed an ugly place to me at the beginning and yet still I would never say it is a nice city, however, I miss it. I really miss it. I miss waking up at 9 in the morning and wanting to take bus number 101 but not being able because between 9’40 and 10’20 in the morning all the buses are full. I miss the walks around the city on a Sunday afternoon. I miss My Walk That Sunday afternoon. I miss the hundred evenings we spent in Moloko, Tante Maya, Oro, Tante Ana, Brasserie or Ale’ del Rio. I miss catching the train to our great trips around the country. I miss umsteigen in Kaiserslautern. I miss walking to Wohnheim D because I am bored at home. I miss eating in the Mensa and doing our übertisch. I miss Germany. And I miss you. I miss you, and you, and you, and you… And I am not going to write the names because it is pointless, since you all know who you are. We have all moved on in life and I am sure Saarbrücken seems now far, far away to each of us. Yet still… Yet still it is so clear in my mind that I cannot help a tear sliding down my cheek whenever I think about it.
My only one intention today is to remember myself that one year ago I had fear, a fear that became excitement, an excitement that became routine, a routine that became a life. A life that is now gone, but that I will always remember with affection.
I think that now, a year afterwards, I am ready to put the final point to that chapter of my life, to the chapter that changed the course of the novel. Because now, more than ever, I see life as a white notebook you have to fill yourself. In this notebook there will be clearer pages and pages you will never be able to figure out yourself, but sure there will be some that every time you look back to read them, you will feel that you were right about them. Every time that you look back to read them, you will see it was not a dream. That you lived there, that you lived with them, that you lived it. That it was real. And this is why I smile.
Punkt.

Saarbrücken, vor einem Jahr.

Petons per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Cabina 7... i orgullosa!

2008-10-07T18:39:00.004+02:00

"A la cabina 7 heu fet un parell de contradiccions..." by Professora.

"Aquest és el moment que estàs esperant des de que entres a la facultat!" by Alumna.

I és que avui hem entrat a cabines a classe de Tècniques d'Interpretació Consecutiva (aka TIC)! Tota una proesa, sí, sí! Tal com ha dit una de les meves companyes de classe: el moment de passar La Porta que duu a les escales que, al seu torn, et duen a les cabines... Oh! Allò de quan vam anar a les jornades de portes obertes deurà fer uns tres anys i veies les aules d'interpretació... Oh! Tres pisos de cabines en plan Parlament d'Strasbourg o Assamblea General de la ONU... Oh! El somni de tot estudiant mínimament interessat en la interpretació. I avui, avui ha sigut El Dia en què hem entrat.

Bé, com podeu notar estic exagerant molt, però sí que és cert que a tots ens ha fet il·lusió entrar a cabines. Somriures nerviosos i ulls com taronges tot observant la taula amb l'equipament tècnic. Ha estat interessant!

Vosaltres, la comunitat traductora-intèrpret... com us vau sentir el primer dia en una cabina d'interpretació? Sembla que fos una gran cosa, llegint això... però suposo que és com quan un estudiant de medicina entra per primera vegada a quiròfan, o quan un futur professor comença pràctiques en una escola.

Era imaginar-te que, en comptes de veure la professora, estaves veient l'Angela Merkel fent un discurs al Parlament europeu i la motivació encara pujava més! xD

TIC, PIC, TIS, PIS... Vaja, interpretació!

Un munt de petons motivats,

Laura, die Dolmetscherin

Artistes en majúscules

2008-10-03T17:06:00.006+02:00

La casa de "Quidam".

Ben aviat farà un any... de tantes, tantíssimes coses...

Vaig dir que escriuria sobre Quidam, l'espectacle del Cirque du Soleil que vaig anar a veure la setmana passada. Per començar i aclarir ja la meva opinió, només he de dir una paraula: espectacular. Bé, i és que tot espectacle hauria de ser com el seu adjectiu mana, espectacular, i la gent d'aquest circ ho aconsegueix de totes totes.

Ja havia vist Quidam quan van venir per últim cop amb aquest show, al març de l'any 2000, però en assabentar-me que tornaven a Barcelona, no vaig dubtar en decidir tornar a pagar 50€ per entrada i anar-me'n a la carpa instal·lada al Parc del Fòrum.

Han variat lleugerament alguns dels números que fan, i els artistes que jo vaig veure a la meva infantesa tampoc no eren els mateixos que ara, però, tot i així, els pallassos van fer-me riure, els acròbates van impressionar-me i la música va emocionar-me.

Quidam és un espectacle força diferent de la tònica habitual del Circ del Sol, com molts l'anomenen. És més fosc, amb menys criatures místiques i temàtiques bosqueroles i misterioses. A més a més, té una música, en la meva opinió, un xic més bona. Ep, sense menysprear la d'Alegría, la famosa cançó homònima al seu espectacle. Qui no la coneix...? Bé, en resum: no sé si és perquè és el primer especacle del circ que vaig veure o perquè realment és el millor que tenen, però a Quidam li tinc un afecte especial.

"Contortion in silk."

Petons i abraçades,

Laura, die Dolmetscherin

L'últim (o primer) dia de la setmana: el famós...

2008-09-28T19:18:00.005+02:00

... diumenge.

Els diumenges a la tarda durant l'època de classe poden omplir tot un capítol en la vida d'una persona. Digueu que penso massa. Però és cert, no? Diumenge a la tarda, ara, que són gairebé dos quarts de vuit del vespre, és un moment de la setmana per mirar per la finestra o pel balcó i mirar la passivitat de la vida al poble. Com pares i mares joves passegen els seus fills amb el cotxet, una parella d'avis que estira les cames abans de sopar... Sí, sí, diumenge a la tarda, vaja. Ja només falta haver vist Cine de barrio una estona abans i fer-se un entrepà i menjar una poma per sopar. A més a més, si s'ha fet un dinar familiar, encara millor.

Em pregunto si a la capital la vida es desenvolupa de la mateixa manera lenta, els diumenges. Jo suposo que sí.

I a mi que no m'agraden els diumenges... L'any passat a alemanya els vaig agafar més afecte perquè eren un dia per anar a passejar al costat del riu o d'anar a fer el cafè a casa d'algun de nosaltres o bé, quan ja feia més bon temps, d'anar fins al campus tot caminant i trobar-nos a Wohnheim D. Ben mirat, els diumenges no estan tan malament. El que no m'agrada és la passivitat. Exacte, això mateix.

El proper post serà més productiu: Quidam, del Cirque du Soleil.

Un cap de setmana... Apple. xD

Molts petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Bonne rentrée!

2008-09-22T17:54:00.005+02:00

El passat mes de maig vaig fer un post des de la Mensa de la Universität des Saarlandes. Un, dos, tres, quatre... Sí, quatre mesos més tard, és dilluns a les sis de la tarda i estic a la sala d'ordinadors de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Quants noms llargs. Diguem-ho d'una altra manera: estic a la FTI de la UAB. Així m'agrada més. Allò de FTI rules! que deiem fa un parell d'anys ja ha tornat, i és que avui ha començat el curs universitari pels alumnes de segon, tercer i quart de carrera d'aquesta facultat. Classes de dues hores, guies de les assignatures amb llistes llaaargues de llibres que et "recomanen" però sempre fan el comentari de "crec que és bo tenir-lo a la prestatgeria", la màquina de cafè i de porqueries bones, els tallats al bar, etc. La vida al campus de l'Autònoma, vaja.

I com ha anat el primer dia, gent? Primeres impressions del curs 2008/2009? Només us diré que a l'assignatura de cultura i història de Rússia hem fet un full i mig d'apunts sobre la geografia i el clima de les estepes de l'Europa de l'Est al segle VIII d.C. Sabieu que hi ha una conca hidrogràfica que se'n diu (en traducció horriblement literària del rus) "des dels vikins fins als grecs" i que comença als rius de Sant Petersburg i acaba al Dnieper que travessa Ucraïna, que va ser l'orígen dels assentaments comercials més importants de l'actual Rússia?

En resum, que hagueu tingut un bon inici de curs els que hagueu començat avui!

Rossija, ródina nasha!

Avui toca una fotografia institucional!

Petons democràtics a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Quina llengua C fas?

2008-09-15T16:41:00.003+02:00

Dos anys després, pengem pancartes de benvinguda per la facultat perquè els alumnes de 1r de traducció in interpretació se sentin acollits per algú més que el degà i el seu equip.

I és que el temps passa molt, massa ràpid. Encara em sembla que fos ahir que vaig arribar amb l'Aida (ens va portar el meu pare) a la UAB. Les dues amb la carpeteta de la universitat i un somriure nerviós. Jo vaig anar-me'n cap a la xerrada de la meva facultat i ella va marxar a veterinària. Com nosaltres dues, l'Alba, la Carla, la Raquel i tantes altres amigues van començar també a la universitat. I com la meva gent, també ho van fer aquells desconeguts que ara s'han convertit en persones indispensables a la meva vida.

La primera classe de rus amb la Natasha preguntant-nos com ens deiem. Kto ti? Ya Laura. Aix... I la classe de català, amb el Martí i la samarreta de Associació Catalana de Tir al Feixista.

Dos anys. Dos anys... Ves, mira, res com aquell qui diu. Dos anys... val més no parar-se a pensar-ho. I jo que pensava "Ui, ara venen quatre anys de carrera!" I mira, a la meitat. A la meitat de la carrera. Allò que veiem tan llunyà quan erem estudiants d'ESO. Allò que veiem tan important al acabar batxillerat (i és que aquells dos anys eren per arribar aquí)... Em sento una mica vella dient tot això, però a la vegada jove perquè comencem a veure tot el ventall de possibilitats que se'ns obren al arribar al final dels estudis universitàris. I començar a pensar-ho seriosament, no és una mala idea.
Tot i així, queden encara dos cursos a la famosa FTI. Ser avui a la facultat, veient els de primer arribant, m'ha fet il·lusió i m'ha fet recordar. M'ha fet reafirmar, a més a més, que aquests dos anys han sigut dels millors anys que he passat mai (fins al moment present!).

Laura dixit.

Un moment àlgid en una assemblea del curs passat.

Petons i abraçades,

Laura, die Dolmetscherin

€€€€

2008-09-12T14:05:00.005+02:00

Viva el capitalismo. Viva el consumismo. ¡Vivan las targetas de crédito y los billetes de 200€! Hoy en el programa de TV3 Els Matins de TV3, presentado por el honorable señor Josep Cuní (nótese la ironía en mis palabras), han salido profesores, directores de escuelas privadas y públicas y madres y padres de alumnos de secundária y primária y han hablado sobre el coste de la famosa vuelta al cole (¿en El Corte Inglés?). Y es que El Corte Inglés espera con ganas esa vuelta al cole, porque los papás y mamás han acabado de cobrar el mes de agosto y van con las targetitas de crédito llenas (si no se han pasado con las vacaciones) y dispuestos a vestir al niño y/o la niña con los mejores tejanos, vestidos, camisetas y chaquetas que encuentren.

En este programa de hoy me parecía perfecto que se quejaran del alto coste de los libros de texto y que los tienen que comprar año tras año e igualmente año tras año no los acaban. Un poco indignante. 300€ en libros de texto para un 2º de ESO que no van a acabar ninguno y, si me apuras, algunos no los van ni a tocar (véase mis libros de mates de 3º y 4º de ESO y de 1º de BAT). Bueno, hasta este punto bien. Luego vino la parte que me mosqueó.

Mamá del programa: ¡Es que luego tienes que comprarle unas zapatillas y demás ropa!

¿Por qué?
¡¿POR QUÉ?!

A mi nunca, NUNCA me llevaron a comprar ropa masivamente como yo he visto hacer a mucha gente (sí, en mis semanas de dependienta en el Zara) y no tengo ningún trauma infantil. A mi hermana tampoco la llevan a comprarle ropita nueva cada principio de septiembre porque sinó no puede ir a la escuela. ¿Estos niños y niñas no tienen ropa del año pasado? ¿Es absolutamente necesário que los papás y mamás se gasten más de 300€ (sí, lo habeis leído bién y yo lo he visto con mis propios ojos) en ropa para sus hijos? No pueden comprarles un jersey cuando empieza el frío... Unos pantalones cuando se les estropean los viejos... No, tienen que ir un dia entre el 1 y el 15 de septiembre y arrasar con la tienda y con su sueldo mensual. 300€, por favor... Una vez pasé por caja más de 50 prendas de ropa de la misma persona. ¿Hola? ¡¿Hola?! Bueno, como tampoco vamos a cambiar las costumbres consumistas de este nuestro país (y del resto de la sociedad occidental, vamos), voy a dejarlo aquí.

Reflexione-m'hi, si us plau, reflexione'm-hi.

Willkommen beim Deutsche Bank AG.

Petons consumistes i democràtics,

Laura, die Dolmetscherin

Tornem. En tots els sentits.

2008-09-09T22:33:00.005+02:00

Die Luft von Mallorca.

Ens hem passat el matí endreçant. Papers i més papers. Actes de juntes del juny del 2004, revistes de la facultat de l'any 1995, enquestes als alumnes del curs pasat, usw. En resum, que hem tornat a la facultat amb el Christian i la Mar per endreçar el local del consell. Vistes cares conegudes, recollida la carpeta i entregats els papers de convalidació d'assignatures, he tornat a casa satisfeta. Bé, hi ha hagut un incident: el rètol electrònic no ha respost a les piles noves de trinca que li hem posat... Schade. Però amb volutat tot es pot, i al llarg del curs intentarem aconseguir que funcioni! Es clar que sí! (Això últim ho heu de llegir imaginant-vos l'imitador de Lluís Llach al programa Polònia).

Ah, ho heu notat? Torno a ser aquí. Sí, la setmana a Mallorca ja ha passat. Una setmana de relax amb família en una casa llogada. Hi havia una hamaca i entre els aires marins de ses Illes i la ment més o menys lliure de preocupacions, he tornat amb la bateria carregada.

Menys de dues setmanes per començar el curs 08/09. Are you ready for this?

Us deixo un vídeo d'una cançó que he descobert fa relativament poc temps i m'agrada molt: Sleep, de Conjure One.

Un petó ben gran per a tots,

Laura, die Dolmetscherin

Das 17. Bundesland Deutschlands, hallo!

2008-09-01T10:29:00.004+02:00

Me'n vaig una setmana a Mallorca! Faig una actualització d'última hora per desitjar-vos una bona setmana!
Fins dilluns que vé!

I'm going to Mallorca for a week! I'm making a last moment update to wish you a nice week!
See you next Monday!

Ich fahre für eine Woche nach Mallorca! Ich füge ein lezte-moment Komentar hinzu, um euch eine schöne Woche zu wünschen!
Bis nächste Montag!

Un lounge de Mallorca, foto del Flickr.

Molts petons per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Desde Alaska con cariño

2008-08-30T14:10:00.004+02:00

Y es que Sarah Palin es gobernadora de Alaska. ¿Aún no sabeis quién es Mrs Palin? Pues es la candidata a vicepresidenta por el partido Nacional Republicano de los Estados Unidos de America. Sí, el partido de Mr Danger (tal y como lo denomina Hugo Chavez), aka George W. Bush.

En el periódico de La Vanguardia la presentan como una mujer madre de 5 hijos (el más pequeño se ve que nació con síndrome de Down, cosa que no se le puede desear a nadie), religiosa y conservadora. Bueno, lo de religiosa no tiene porque ser un problema si no se mezcla con practicante católica y apostólica, pero lo que sí que es más preocupante es lo de conservadora, y es que no sólo esta mujer está en contra del aborto, ¡sinó que está a favor de la licencia para llevar armas! ¿Hola? ¿En qué siglo vivimos? ¡La edad media ya pasó! Que yo sepa, en Europa la gente no va por la calle con la mano preparada en las cartucheras a ver quien va a atacarlo primero y, francamente, dudo que en los EEUU pasen semejantes barbaridades. ¿A dónde va el mundo? ¿Qué va a ser de nosotros mientras haya gente que piense como esa mujer? Ser madre de cinco hijos, pagar una hipoteca y tener que ir cada dia al trabajo no creo que sea motivo para hacer de ella ningún icono. Hay muchas madres de cinco hijos y yo misma he convivido algunos días en una casa con un chico con síndrome de Down y es realmente algo que no le desearía a nadie y admiro a las famílias que educan bien a esas personas, aún así, hacer de una persona con semejantes ideales conservadores (buscaba otra palabra pero no me ha salido nada más) un icono para las mujeres de un país, me parece muy peligroso.

Ole!

Petons per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Per fi!

2008-08-25T19:15:00.004+02:00

Quatre anys... Quatre anys! Aquest és el temps que ens hem hagut d'esperar els seguidors de la Dido Armstrong per tornar a sentir la seva veu cantant una cançó nova seva. La peça en qüestió es diu Look no further i és una balada on se senten més que res la seva veu i un piano. De fons hi ha instruments de corda que acompanyen i tot plegat fa una cançó preciosa i molt agradable d'escoltar.

Per fi han actualitzat la web de l'artista i des d'allà es pot descarregar aquesta cançó gràtis fins al 3 de setembre. Després ens haurem d'esperar fins al 3 de novembre, que és quan sortirà oficialment el seu tercer disc: Safe Trip Home. No sé què serà, però el títol sembla com tot el contrari del seu últim àlbum, el boníssim Life for Rent.

Tinc moltes ganes d'escoltar-lo!

"And I promise you will see the sun again!"

Molts petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Accidentes aéreos

2008-08-21T23:04:00.005+02:00

El accidente del Aeropuerto de Barajas ha sido una tragedia realmente muy desafortunada. Desde este blog doy mi más sincero soporte a las familias de las víctimas.

En un accidente de coche hay posibilidades (dependiendo de que tipo de accidente, claro) de quedar con vida. En un accidente aéreo el porcentaje de supervivientes se reduce casi a zero. Todos sabemos que no hay problemas grave en aviones muy a menudo, pero cuando los hay, pues mal. Aún asi, ¿qué vamos a hacer ahora? ¿No coger más aviones? Es tontería. ¿A caso no cogemos el coche a pesar del elevadísimo número de accidentes de tráfico que hay? Espero que la gente no se comporte como una neurótica. Yo soy la primera que, cuando despega el avión en el que voy piensa "todo lo que sube, baja", pero no es motivo suficiente como para que deje de querer ver mundo y viajar. Aún así, repito, me duele de verdad lo que pasó ayer en Madrid. Creo que no sería correcto dar las culpas a nadie. Nadie merece tener tal responsabiliad moral encima. Reparar un avión no es sólo responsabilidad de una persona, sinó que son muchos los que toman decisiones en esos aparatos. Sé que todos queremos encontrar culpables cuando pasa alguna tragédia a nuestro entorno, a nuestros seres queridos o a nosotros mismos, pero hay veces que no puedes señalar a alguien con el dedo directamente. Creo que este ha sido un caso de estos, pero, repito otra vez, no dejo de entender el dolor que acompaña a los familiares y amigos de las víctimas. Les doy mi más sincero pésame y espero de corazón que no haya otra desgrácia.

¡Ánimo a todos!

Petons,

Laura, die Dolmetscherin

Necessito un...

2008-08-17T14:43:00.006+02:00

... Razz!!!

Una vieja fábrica remodelada. 4 o 5 salas. Puede que más, ya he perdido la cuenta. The Loft, Lolita, Rex, Pop-Bar, RZZ... Música variada. Des de rock estilo Muse, a pop de Scissor Sisters hasta el house más y menos bailable. Sí, estoy hablando de Razzmatazz, una de las mejores discotecas de Barcelona y mi sitio de marcha favorito. Mira que yo no soy muy aficionada a salir y a la vida nocturna, pero allí siempre hay un momento de subidón en el que nos subimos en el podio haciendo que todo aquel que esté a nuestro alrededor nos mire. Me encanta. El problema? Los 15 € que cuesta la entrada. Los pago de gusto, eh, però la verdad es que, después de haber estado pagando 2€ para salir los viernes por la noche en Alemania, cuando doy mi billete de 20€ y en vez de devolverme 18 me devuelven 5... La cara que se me quedó ayer no era precisamente contenta. Aún así, es una inversión que vale la pena. Y con eso ya tengo suficiente para pasar una buena noche.

Un dels icones de la discoteca.

Petons i abraçades,

Laura, die Dolmetscherin

Càmera en mà

2008-08-12T23:58:00.004+02:00

Ich wollte die Photos, dass ich letzte Sonntag in Barcelona gemacht habe, aber sie sind schon in Flickr hinzugefügt. So, wenn ihr sie sehen möchtet, click einfach hier:

Laura rus

Sind echt schön!

What else? Yes, well, changing the language. This is an international thing, this way there are no preferences of nationality (only of comfort). These days, as I already said, I am working in Zara AND I have to be at least 5 hours standing behind the desk without being able to sit! And when there is no one there to take the money from, I have to go to the dress rooms and classify and put the clothes that some funny individual has left on the shelves in order! I hate this! Next time you come to Zara, PLEASE, PLEASE: when you do not want to buy something, bring it back to where you took it from. Thank you very much in advance.

¿Qué más? Pues no sé, la verdad. Hace días que no pongo nada en castellano, ¿no? Pues vamos a poner algo. No, la verdad es que mi inspiración, como la mayoría de la gente, está de vacaciones. Seguramente andará por Mallorca, con los alemanes. Oh, y no solo los alemanes, ¡que mi papá, mi mamá y mi hermana se van allí a principios de septiembre! Bueno, yo estoy pendiente de lo que me dicen en el trabajo, si me dejan quedar cobrando y reponiendo ropa tirada en el probador más o menos tiempo. Se nota que no es el trabajo de mi vida, ¿no? Nah, en realidad me gusta más de lo que parece, sólo que llevo unos días tontos y no estoy de muy buen humor. Aunque tampoco es que esté de mal humor... No sé, no sé como estoy. ¡Sólo quiero aprender a no pensar! Pero si dejara de pensar, dejaría de ser humana... Bién, pues no dejar de pensar, pero sí dejar de preocuparme por todo. Me iré a dormir pronto, ¡que estoy leyendo L'Església del mar y está interesante!

Balcons de la Ciutat Vella de Barcelona.

Petons democràtics per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Trabajo, Zara para los amigos

2008-08-07T23:24:00.008+02:00

I des d'avui el meu lloc de treball! He començat a treballar com a caixera al famós Zara de Manresa. Quí no coneix el Zara? Quantes hores he passat entre aquelles parets buscant uns texans de la talla 39 (que no existeix, però seria la meva...) o una samarreta amb alguna cosa escrita que no sigui "I love fashion" o qualsevol tonteria similar...? Doncs bé, qui m'ho hauria hagut de dir fa dues setmanes, que estaria treballant-hi de caixera? Bé, és així. I tret dels meus problemes amb les "devolucions" i canvis de peces de roba (per no dir quan han pagat amb targeta...), la veritat és que m'ha agradat molt! Bé, es clar que no és la feina de la meva vida, però la gent és simpàtica, veig roba de la temporada i tinc aire acondicionat. Sí, en general el primer dia laboral allà es mereix un aprovat amb bona nota.

Jo volia fer un parell de comentaris sobre el comportament de les persones en una botiga de roba de les característiques del Zara, Stradivarius... ja m'enteneu, botigues grans. Doncs la gent hi anem a la mateixa hora. Tots, tots a la mateixa hora! Arrrg! Com és possible que m'estigui cinc minuts seguits sense ningú a qui cobrar o canviar peces de roba i, de cop i volta, tingui una cua de set o vuit persones! És que avui encara era lenta, sabeu? Sí, se m'han fet algunes cues de gent perquè no se'm fica al cap que he de treure l'alarma dels jerseis i pantalons i clar... Quan els tinc tots cobrats, apa, a treure alarmes i doblar roba. Si us plau, des d'aquí faig una crida als consumidors (i a mi mateixa com a consumidora) perquè no s'apilotonin tots de cop a la caixa, perquè la caixera, i més si és novella, s'estressa. Punt. He dit.

I per avui res més. Mencionar que la xerrada (llaaarga xerrada) amb la Gemma aquesta tarda m'ha anat molt bé i que a la pròxima, si no fa tanta xafogor, ja anirem a fer un gelat a la Xixo (que es diu Orxateria Coloma, no sé perquè la santa mania de sempre dir-li Xixo).

Arbeitsplatz.

Molts petons ben grans a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Presentacions

2008-08-04T20:23:00.004+02:00

Bé, com que són dies d'agost en que la inspiració, com tothom, està de vacances, faré un test d'aquests perquè els visitants del meu blog em puguin coneixer una miquetona més. ¡Ahí va!

Tu verdadero nombre: Laura.
Fecha en que habitualmente soplas esas velitas: 8 de noviembre.
Color de ojos: Azul.
Color de pelo: Rubio oscuro.
Nick en la web: Antes era "Galadriel", ahora soy "Die Dolmetscherin" (Es: La Intérprete).
¿Tienes animales? Sí, hamsters!
¿Tu Actriz y/o Actor favoritos? Actor podría decir Morgan Freeman y actriz... no sé, Nicole Kidman o Scarlett Johanson.
¿Trabajas? ¿ A qué te dedicas? Pues busco trabajo temporal, a ver que sale.
¿Qué tienes de alfombrilla de ratón? Sí, de piel marrón que es publicidad de un medicamento.
¿Tu juego preferido? Estuve muy viciada a "Los Sims", pero de sobremesa... "Uno" o "Trivial Pursuit".
¿Tu perfume preferido? Euphoria de CK, Eternity Moment de CK, J'Adore de Dior...
Uno de los sentimientos más maravillosos del mundo: Satisfacción.
Tus tres principales virtudes: Se escuchar, soy de naturaleza buena (dues vegades "bo", "bobo") y... no sé, cuando algo me gusta, me dedico a ello.
Tus tres principales defectos: Impaciente, mala leche (así de claro) y pasota muchas veces.
¿Estudias? Traducción e interpretación.
Si pudieras decidirlo ya, ¿dónde te irías de vacaciones? Ahora me apetecería una playa para relajarme... Menorca.
¿Te gusta leer revistas? ¿Cuáles? No leo revistas casi nunca, la última fue un "The Economist".
Tu CD favorito: Uno de mis favoritos es "Life for Rent", de Dido.
Tu canción preferida: Van variando a lo largo del tiempo, una que ultimamente escucho "Aerodynamic". Una de clásica en mí, "Here with me" o "See the sun", las dos de Dido.
A tu entender, ¿qué canción representa mejor el estado de “tristeza”? Uhm... Ahora mismo no lo sé. No creo que me gustara mucho escucharla.
¿y el estado de “alegría”? "Alegría", del espectáculo "Alegría" del Cirque du Soleil
¿Cuál es la primer cosa en la que piensas al levantarte? Bon dia!
¿Tienes algún “tic”, “manía”, o gesto que repites siempre? Pues ahora no se me ocurre nada particular... Van variando.
¿Chocolate o vainilla? Ahora huelo chocolate... pero me da igual, me gustan los dos.
Tu color preferido: Azul así en general.
¿Le tienes miedo a los truenos? No.
¿Qué personaje de la historia te hubiera gustado conocer? Pues sonará loco, pero me gustaría haber podido saber qué pasaba por la cabeza de Adolph Hitler. No tengais miedo, no porqué me gusten sus ideas, sinó porque era un hombre que podía haber sido (y era) muy inteligente, pero estaba loco.
Tu libro perferido: "Come Again", de Josie Lloyd y Emlyn Rees
¿Tu signo astrológico y tu ascendente? Scorpio, pero no sé el ascendente.
¿Con qué personaje viviente te gustaría pasar una velada? Jude Law!
¿Tu bebida preferida? Agua y la Orangina Gelb.
Tu vaso... ¿ está medio vacío o medio lleno” ? Depende, pero intento que medio lleno.
Alguna película que te haya gustado mucho: L'Auberge Espagnole. Genial!
Te vas a una isla desierta. ¿Qué objeto llevas? (uno solo): Mi iPod nano. Agua no puedo?
¿Con cuántos dedos escribes en tu teclado? Con todos.
Si fueras una flor... ¿cuál serías? Un cardo. O un cactus... Yo que sé!
¿Qué es lo que más te gusta de tu físico? Los ojos, supongo. Y las piernas, que son largas.
Tu número de suerte: Tengo varios.
Tu cantante preferido: Hay muchos que me gustan, pero Dido siempre está en cabeza.
Tu comida preferida: Muchas cosas.
La materia que más detestaste en la escuela: Terminé por odiar las matemáticas.
¿A qué hora te acuestas? Sobre las 12 de la noche.
¿Alguna vez sufriste por amor? Sí.
¿Dónde estarás en el año 2010? Pues espero que aún en la UAB y terminando la carrera. El resto, pues no sé! El tiempo dirá!
¿Qué palabra o frase utilizas muy a menudo? "Oh Gott...", "Bitte!". Sí, he pasado mucho tiempo en Alemania.
Si pudieras conceder tres gracias al planeta, ¿cuáles serían? Mejor repartición de la riqueza, quitar dirigentes locos de los gobiernos y la paz, claro que sí.
Un amigo o amiga que viva muy lejos de ti: Pues ahora tengo unos cuantos a los que no puedo ver tan a menudo como querría... en Alemania, Belgica, la otra punta de España, etc...
¿Qué cosa te produce una gran indignación? Si tuviera que hacer una lista... uf!
Si pudieras concederte una gracia personal, ¿cuál elegirías? No ser tan temperamental.
¿A qué le tienes miedo? Muchas cosas, la más terrenal son las arañas.
¿A qué te dedicas en tu tiempo libre? Depende del momento.
Si tuvieras que definir a un homosexual (una frase): Una persona a la que le gustan las personas de su mismo sexo.
No importa de qué partido político eres, pero ... idealmente, ¿te sientes más ubicado en “la derecha” o en “la izquierda”? No me gustan las etiquetas, pero si sólo puedo elegir entre esas dos, me voy para la izquierda.
¿Qué harás mañana por la tarde? Iré a casa de mis primos que tengo que ayudar a su hija mayor con cosas de inglés e iré,con mi hermana, a cambiar una camiseta que no le va bién la talla.
¿Lo dulce o lo salado? Depende de lo que me apetezca en cierto momento.

Hola, em dic Laura.

Molts petons democràtics,

Laura, die Dolmetscherin

The Afterwards

2008-07-31T10:39:00.004+02:00

“No llores porqué ya pasó, sonríe porque ocurrió.” G. García Márquez

And so it is. That day back in October when I was afraid. That day back in October when I was crying. That day back in October when I was cursing myself for applying for the Erasmus scholarship is today the day that “everything started”.

When I was being told that Erasmus changes you, that after Erasmus you are never the same again, I thought they were being too exaggerated and that nine months could not change the way I was. However, as many times already, I was wrong.

Never could I have imagined that such a strong friendship could be developed between those unknown faces and me. It was also impossible to me that such an ugly city would become nearly the best place in the world. In Saarbrücken I learned to go and buy Internet connexion. In Saarbrücken I learned to go out and make friends. In Saarbrücken I learned to cook. In Saarbrücken I learned to spend a Sunday evening alone. In Saarbrücken I learned to take care of my own home. I Saarbrücken I learned… many, many things. In Saarbrücken I’ve grown up.

And there I have learnt the value of people, too.
I cannot put into words what you all mean to me. I could say so many things that tomorrow evening we would still be here. I cannot decide who was more important to me because each of you have given me a piece of what you are to make a new person. You were my German family and therefore I learned to love you. I am not just Laura anymore. I am a bit of Filip, a bit of Carolina, a bit of Eva, a bit of Claire, Laura, Martin, Erica, Alba, Lina, Munia, Jessica, Javi, Jorge, Musaab… and a long list that would go on and on.
This is why I thank you for the time you have given me. After Erasmus I am not just Laura anymore. I am a bit of everyone and a bit from everywhere.

And standing on the road at the end of my village a tear comes down my face, because I think back of that day back in October when I was afraid. I think back of that day in October when a huge question mark was standing on the map. Now this question mark is gone, but I am happy it ever existed. And this is why I smile.

“Ici tout est commencé.” from L’Auberge Espagnol

What did you say?

Molts petons i una abraçada,

Laura, die Dolmetscherin

Schön, dass du da bist!

2008-07-28T08:19:00.003+02:00

Erasmus 2007/2008

:')

Laura, die Dolmetscherin

"Life for rent"

2008-07-25T15:57:00.004+02:00

Las malagueñas ya se han ido de su piso. Carolina y yo somos las siguientes, pero no hasta el lunes. Como bién ha dicho Laura, nada de hacer posts de "la última vez que..." porque yo nunca digo adiós, nunca. La vida da muchas vueltas y nunca sabes cuando vas a poder volver a ver aquellas personas o aquellos sitios que una vez fueron tu casa. Lo que sí se puede afirmar como "última vez" es "última vez como Erasmus". Sí, no me pasaba des del domingo, pero hoy vuelvo a tener un día de bajón. ;) Eh, pero no pasa nada, estoy bién. Cada día que pasa me doy más cuenta de la suerte que he tenido de poder compartir esos meses aquí con toda esa gente y estoy más contenta por ello.

¿Qué más? Bueno, que ayer sufrimos unos momentos de desespero haciendo papeleo para el transcript of records de mierda. ¿No les basta con el acuerdo academico? En verdad, no sé ni si lo necesitan en mi uni, pero yo lo he hecho por si acaso, que luego no me vengan con tonterías.

Bueno, supongo que este no es el último post desde Deutschland, así que no me despido aún. ;)

Smile!

Un munt de petons,

Laura, die Dolmetscherin

Compte enrere

2008-07-22T17:17:00.004+02:00

Días raros. Días de alegría y de tristeza. Hoy he pasado una de las tardes más divertidas de todos los nueve meses que he estado aquí y todo por culpa de unas fotos donde hacíamos el caballo. Sí, lo habeis leído bien...

Mañana iré a firmar el certificado de estancia. El día que lo imprimí me sentí muy rara, pero es que mañana voy a firmarlo. Firmar este papel es como hacer oficial el final del Erasmus. Firmar este papel es decir "sí, vuelvo a la UAB".

A pesar de estos sentimientos, sonrío. Sonrío por todo lo que he vivido estos meses. Sonrío por haberos conocido. Sonrío porque me habeis hecho mejor persona. Sonrío porque he aprendido una vez más lo que es el valor de la amistad y porque me habeis dado la vuestra. Joder, no puedo escribir esas cosas, ¡que lloro!

Basta, voy a pensar en la "juta" de Völklingen y en mi foto-vikinga.

Divendres al vespre.

Molts petons a tots,

Laura, die Dolmetscherin

Hу пжалуйсто, начинаем!

2008-07-18T00:14:00.006+02:00

Hemos estado en una barbacoa con la gente de ruso. Punkt. No se pueden explicar los detalles menores porque la gente pensaría que nos hemos metido en un sitio peligroso con gente pervertida, así que sólo voy a decir que, a pesar de las tonterías que se viven en momentos interculturales al 100%, me lo he pasado muy bién y de toda esa gente que he conocido me voy a llevar un muy buen recuerdo! ;)

Esa primera foto es, seguramente, una de las fotos más cosmopolitas en las que he estado jamás. Hay alemanes, rusos, medio indios y armenios, medio franceses y alemanes, hungaros, polacos... Adivinad las nacionalidades! xD Let's play!

Steffan, Rajid, Sarah, Helena, Sybille,
Kasia, Jessica, Laura & Tomas.

¿Cómo olvidar nuestro amigo el alemán grande que siempre me dice que tenga presente la Constitución de Cádiz? ¿Cómo olvidar el profe con cierto aire pervertido? ¿Y el ex-banquero que nos invadía el espacio personal pero que al final analizamos el mundo actual? Tantas cosas... Con esa gente he compartido los lunes de 2 a 6 de la tarde durante muuuchas semanas... Ich werde euch vermissen!

Y ahora una foto de ayer por la noche, uno de los últimos (si no el último) Heimbars de mi Erasmus.

Les tres personatges de la UAB.

Un petó molt gran a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

To the other side of the ocean

2008-07-15T01:07:00.004+02:00

El recuerdo que hoy te hace llorar algún día te hará sonreir.

Cuando vine para Saarbrücken, lloré porque me costaba dejar lo que tenía en Barcelona. Ahora que tengo que irme de Saarbrücken de vuelta a Barcelona, lloro porque no quiero dejar lo que tengo aquí. ¿Miedo al futuro? No. Miedo no es la palabra. No poder, no querer aceptar que las cosas vienen y van, que la gente entra y sale de tu vida y que no hay que intentar impedirlo. Es así. Algunas personas van a dejar más huella y otras van a difuminarse en tu memoria. Puede que algún día, dentro de muchos años, no sé porqué, me vaya a aparecer esa cara en mi mente, esa cara de alguien que algún día conocí y que algun día olvidé. Puede que algún día paseando por las calles de alguna ciudad choque con alguien y, al levantar la vista, mi mirada se cruce con unos ojos que puede que reconozca. Después de caminar algunos pasos, puede que nos demos la vuelta, nos volvamos a mirar con cara de curiosidad, pero no nos hagamos más caso y sigamos andando. Puede que el camino de mi vida se vuelva a juntar con el suyo, o el tuyo, o el de él, o el de alguien... Puede. Quizás sea esa incertidumbre lo que hace la vida interesante.

When you're down and trouble
and you need some loving care
and nothing, nothing is going right.

Close your eyes and think of me
and soon I will be there
to brighten up even the darkest night.

You just call out my name
and you know wherever I am
I'll come running to see you again.

Winter, spring, summer or fall
all you have to do is call
and I'll be there, yes, I'll be there.
You've got a friend.

Petons,

Laura, die Dolmetscherin

Loose

2008-07-10T17:05:00.007+02:00

Nelly Furtado

¡Qué concierto! ¡Qué noche! Me encantó.

Sí, ayer fuí a un concierto, al de Nelly Furtado en Wiesbaden, para ser más exactos. Fue genial. No me acuerdo ya del tracklist que siguió y la mitad de canciones no las conocía, pero los 60€ que pagamos por la entrada valieron mucho la pena. ;)

El concierto empezó a las 8 de la tarde (de la noche para los alemanes). Un chico mulato alemán con una guitarra y acompañado de un chico negro estadounidense subieron al escenario como teloneros. Qué niños y qué voz... Cantaron unas siete u ocho canciones acústicas que sonaron de maravilla y a veces las acompañaba de un pequeño rap para darles un aire aún más americano. Se fueron des escenario a las nueve menos cuarto o así...

Media hora más tarde, subía Nelly Furtado. Al principio empezó cantando I'm like a bird. No soporto que un artista suene diferente en el escenario que en el disco, y ayer Nelly se sumó a mi grupo de artistas que considero "buenos" (en mis parámetros, que tampoco no son de una experta ni mucho menos). En la segunda canción subieron bailarines, dos chicos y dos chicas, que acompañaron a la cantante a lo largo de todo el concierto. Tanto Nelly Furtado como los bailarines se cambiaron de ropa como tres veces. Hay que mencionar el rapero que tambien se encargaba de una parte de la percusión: un negro sacado del Bronx o Harlem con gafas amarillo fosforito que me encantó el toque "chungo" que le daba. No pudo estar Timbaland, pero él se defendió súper bien. Luego cantó Say it right y también una que no conocía que supongo que se llama Try y fue muy, muy bonita. Empezó sólo con un piano y su voz y luego se añadieron los otros músicos. Más tarde bailó salsa y cantó una canción en español, No hay igual. Carolina, Laura y Rocío, mis compañeras de concierto, estaban emocionadísimas pero para mí el mejor momento de todos fue cuando cantó All good things. Obviamente la dejó para el final del concierto y la cantó en buena parte tocando la guitarra acústica ella misma. Gran concierto, gran concierto.

El concierto acabó a las onze menos cuarto de la noche... y nuestro tren salía a las cinco de la madrugada... ¿Qué hicimos? Ir a bailar salsa! xD

¿Las consecuencias de todo esto? Una cara digna de un poema cuando hemos llegado esta mañana a las 8 a Saarbrücken. Me encanta.

Nelly Furtado & "yo yo"

Molts petons a tothom,

Laura, die Dolmetcherin

-om, -em / -oi, -ei

2008-07-06T20:22:00.004+02:00

Acusatiu, datiu, instrumental, genitiu singular i plural... No em queda cap. El tinc ple de declinacions alemanyes i russes i el vocabulari de la roba i el transport no hi té cabuda! Haurem de fer un "defragmentar" com als ordinadors a veure si la informació s'ordena i queda lloc per noves paraules.

El otro día, el viernes, me compré el último CD de Café del Mar, el volumen XV. Me he enamorado de unas cuantas canciones. Hay una versión de Sun is shining de Bob Marley muy, muy bonita. Además ayer me la puse en el iPod y la escuché en el tren hacia París... Esa es otra cosa, ayer estuve todo el día en París. Me encontré con Suzanne, la anciana más activa que conozco. Visitamos el Louvre, el Musée Grevin y paseamos por todo el Boulevard Lafayette hasta la Gare du Nord.

The sun is shining...

Esta tarde me he dedicado a intentar estudiar ruso para el examen de mañana. Abandono. Al final, como estaba en casa de Carolina, hemos terminando en internet mirando fotos de Obsessionstädte y me ha enseñado su adolescencia y su curso en Kiel. Nostalgia, nostalgia... Que mala es la nostalgia... ;)

Es diumenge al vespre. Una setmana més. Una setmana menys.

París.

Atentament,

Laura, die Dolmetscherin

I bought it!

2008-07-04T20:32:00.005+02:00

Today I'll try to write again in English without makin awful mistakes such as the ones I made on my previous English post... ;)

Having too much time to think is not good. No, not good at all. I can't avoid it but whenever I am alone I end up thinking sometime about the end of this Erasmus and... well, I'm a bit ashamed of myself but I can't help tears coming into my eyes. It's been a year full of feelings. Not just romantically speaking (this too), but feeling of loneliness, of true friendship, of frustration, of satisfaction... I cannot make a list of everything that my heart has felt this months, but I can assure you that I had never felt such a mixture of things in such a short time before. Not that I dislike it, on the contrary, it has made me grow up and become a bit more woman, leaving the dreamer girl I used to be. What am I saying... leaving the dreamer girl? I am still one. The Peter Pan Syndrome will never abandon me and maybe this is also consequence of experience, that the more you live, the more you want to stay young and never grow up and having to accept the rules of the adult world.

Music had never been so close to me as during these months. Music has marked every moment that I've lived here. It goes together not only with moments, but with people too. Music... what would have been this Erasmus without music... eh, Laura? ;)

After evenings such as yesterday, I am totally convinced that coming here was one of the greatest decissions that I've made in my life. After evenings such as yesterday, I've realised that from the simpliest thing in the world that is having dinner with friends and colleages, you can experience what is called happiness. Maybe dancing salsa helped a bit, too.

Anyway, I shut up before this becomes a cozy speech!

Laura, Laura & Carolina in Bremen.

Molts petons,

Laura, die Dolmetscherin

Inspiración nocturna

2008-07-02T00:59:00.005+02:00

Son la una de la madrugada, ergo hora inspirativa. No tengo sueño y a esas horas al menos hace una temperatura soportable. Me gustaría ir a pasear, pero no voy a salir yo sola a esas horas de la noche por la ciudad... Hay mucho chungo suelto por ahí (sí, ahí en la Hauptbahnhof).

No sé si me va a postear este post como el dia 1 o 2 de julio, pero da igual. El caso es que julio ha llegado. ¡Todo el mundo se va de vacaciones y nosotros, los alemanes y medio alemanes, aún estamos con clases y los exámenes a la vuelta de la esquina! Así son las cosas... ya tuvimos nuestros dos meses ohne Vorlesungen en marzo & co.

¡Hoy han llegado Ana y Tamara! Para quienes no sepais quien son, son una chica de Zaragoza y una de Vigo con las que compartimos Erasmus el semestre pasado pero se fueron en marzo porque su beca o daba para más. Me he alegrado mucho de volverlas a ver. ¡Me acabo de dar cuenta de que poner los pronombres detrás del verbo sin poner guión se me hare rarísimo! Defecto de catalana.

El lunes que viene tengo examen de ruso... Jessica, no sé si vas a leer esto, pero ¡que Dostoievsky esté con nosotras!

Por lo que hace el derecho alemán, no estoy preocupada. Yo arreglo el mundo entendiendo las leyes del BGB (Bürgerlichesgesetzbuch) a mi modo y aplicando la lógica que pueda rescatar del fondo de mi cabeza.

Mittelbare oder Unmittelbare besitzer dieses Eigentums? Uhm... gute Frage.

Mein Freund.

Molts petons a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

El mundo... ¡uhm!

2008-06-25T10:06:00.006+02:00

¡Sí! ¡He aprobado interpretación simultánea! Aunque me haya quedado consecutiva, estoy muy contenta.

Bueno, vayamos al grano. Hace unos días vi en internet (en una notícia de "El País") que los gobiernos de Merkel, Berlusconi y Sarkozy dan a Europa "un giro a la derecha". ¡La madre que los parió! ¿Sabeis qué leí? Yo no me lo podía creer, pero ¡quieren subir las horas de trabajo a la semana hasta un total de más de 60! ¿Cuántos años se lucho para conseguir la jornada laboral de 38 horas? ¿Dónde está la Francia socialista que luchaba tanto por los derechos de los trabajadores? Nada, que la gente se asusta en ver a las olas de immigrantes que vienen, votan a gobiernos de derechas porque les prometen unas "politicas más duras" y luego vienen con esas cosas alegando que lo hacen por la crisis económica que está sufriendo el continente... ¡Venga ya, vamos! Me parece muy bien que quieran solucionar los problemas económicos, ¡pero no a costa de la vida de las personas!

Zapatero, por favor, voy a ponerte una velita, pero no les des motivos a la gente para que voten el PP dentro de cuatro años o vamos a terminar durmiendo en la misma oficina.

Reflexione'm-hi, si us plau, reflexione'm-hi.

A veure, anem a pams.

Atentament,

Laura, die Dolmetscherin

Dilluns al matí

2008-06-23T10:42:00.005+02:00

Avui no tinc un matí productiu i, com a conseqüència, no faré cap post productiu. No és pas que en faci mai, de posts productius, però a vegades penso una mica abans d'escriure. Ara no. Ara m'acabo de dutxar i ja torno a tenir calor. Aquest país també s'ha tornat boig. Però... ja som estiu!

Ahir vaig veure mitja hora del partit de futbol Espanya contra Itàlia... no m'agrada el futbol, és avorrit. El que sí que és divertit és anar en contra de tots els que estan al teu voltant! No, és broma. Simplement es dóna el cas que tots els del meu voltant van amb Espanya i jo no.

Rusia, ródina nasha!

Us deixo una cançó, perquè la música amansa les feres.

Laura, die Dolmetscherin

Fussball und die Welt

2008-06-18T18:21:00.008+02:00

Ante el fallido intento de escribir un post en inglés sin cometer faltas, vuelvo a la lengua del imperio (con la que también cometo errores, pero suelen ser tildes más que nada, ah, y verbos de movimiento). Punkt.

Que raro que postee al cabo de tan poco tiempo, ¿no? Será que tengo cosas que contar. Hoy, queridos visitantes (mira, mira, ya hablo como Angela Merkel), les voy a contar mis impresiones al observar el comportamiento de la gente ante el fenómeno del fútbol o, a modo anglosajón, football.

Realización 1: La gente se vuelve loca.

Ya sé que es muy típica la frase "sólo son once tíos persiguiendo a un balón", pero es que la reacción que tiene la gente que vive en ese país cuando ven a esos once tíos persiguiendo el balón ganar un partido es realmente impresionante. El otro día, lunes, yo estaba tan tranquila en mi casa esperando que el congelador se descongelara mientras un gran grupo de amigos míos estaban en la Kongresshalle viendo... ¿Qué partido era? ¿Alemania contra Austria? Pues eso, que yo estaba en mi casa y el partido terminó. No lo estaba siguiendo, pero fue bastante fácil de llegar a esa conclusión a causa del elevado número de coches que empezaron a pitar por las calles. Gente conduciendo con una mano y con la otra sujetando a una bandera alemana (¿hola?), otros saliendo por la ventana del techo del coche también, evidentemente, con una enorme insignia nacional... Curioso y divertido a la vez. Lástima que tanta energía positiva no se destine a otros fines. Eh, y ayer con el partido Italia - Francia pasó lo mismo...

A ver que foto pongo...

Jo al tren Hannover - Franfurt am Main

Atentament,

Laura, die Dolmetscherin

Bremen & co.

2008-06-17T09:43:00.004+02:00

Das ist kein Richtiges Tagebuch, da ich ein Mal pro Woche ein neues Post schreibe!

The think is that I am quite and unusually busy those days. If it's not translation it is interpretations but whenever I try to think "What do I have to do for tomorrow?" a nice and nasty text that talks either about politics or economics appears in my mind! But, you know what? Yesterday I bought cherries and this will make it all lighter... ;)

This last weekend I was in Bremen (and a spontaneously added 4-hour visit in Hannover)! I had lots of fun with my verrückte Mitfahrerinnen (I don't care if I've written too much "n"). In addition, we met authentic examples of the German kin on the train... "Bitte schön, danke schön, ich bin Burger King!" Anyway.

What else...? Oh, yes, I bougth Tubular Bells III from Mike Oldfield! Wonderful CD! I just love it! It has gained a place among my top 10! I also bought a 4€ chill-out music CD which is very angenehm to listen to. Laura (I hope you read this), we have to do another sofa&music session!

So, I leave you a nice picture from Bremen and I hope you have a nice day. Horst Köhler waits for me!

Un parc de Bremen al capvespre.

Molts petons per a tothom,

Laura, die Dolmetscherin

Afternoon

2008-06-11T18:50:00.005+02:00

At home. Ready to go running! Yes, today in English because I have lost my knowledge of this language in a way I had never imagined! I try to read in English, try to focus on my English lessons... but no way, German is gaining terrain in my head! It's ok if I had German as my B-Language... but this is not the case! Damn! Next year I will be in an interpretation cabine hearing some heir of George W. Bush speaking and trying to translate what he says into Catalan and... oh! Words will come in German!

Inspire. Expire. Inspire. Expire.

Today I feel melancholic. I had a wonderful weekend with my family, who came to visit me! We went to Heidelberg, Köln, Remagen and Koblenz! It was great. I love having visits and family more than anything. ;) And visit this to see wonderful

I should be now preparing myself for tomorrow morning. Keine Lust! You see?! German! It had to appear!

Don't speak...Köln by night.

Kisses,

Laura, die Dolmetscherin

In der Bibliothek

2008-06-03T11:22:00.005+02:00

Avui no sé què posar, així que aniré escribint a mesura que em surtin les paraules.

Aquest blog està molt mort... suposo que és perquè la gent no enten el que poso... bé, és igual, algú em farà cas algun dia. La veritat és que m'agradaria escriure-hi coses més productives, però em fa por perquè no vull parlar de temes polèmics sense informar-me, i és que he descobert que informar-te amb fets objectius abans de parlar, és molt, molt important. Ja fa molt de temps que intento fer-ho, però en els últims mesos m'he vist involucrada en converses on l'ambient s'ha escalfat una mica massa i on s'ha passat de parlar de temps socials i que es poden mirar des d'un punt de vista de narrador en tercera persona a posar en dubte el sentiments de les persones envers el que sigui i a acusar la gent injustament.
No, no m'he barallat amb ningú ni tampoc no estic enfadada amb ningú. Simplement són realitzacions que una fa i que l'ajuden a no entrampussar-se dues vegades amb la mateixa pedra (és clar, però, que com a membre de l'espècie humana, hi tornaré a caure de morros).

Oh, m'acabo de fixar que hi ha humitats al sostre de la biblioteca! Ves! Alerta que no ens caigui l'edifici al cap! En aquesta biblioteca, com en la majoria, has d'agafar els llibres amb meus de plom, no sigui que et quedis amb la coberta als dits i el contingut a l'estanteria. Ja podrien renovar-los una mica, ja, que no costa tant! Aquí al costat meu hi ha tota una filera de taules de dues persones i la gran majoria estan reservades... Re-ser-va-des! A qui se li acudeix reservar-se una taula de la biblioteca?! No tenen amics, aquesta gent? En algunes taules, com a la que tinc justament a la meva esquerra, hi ha columnes de llibres (no arribo a veure de què són). Paradoxalment, no hi ha cap d'aquests llocs reservats ocupat. Els agrada dir "eh, tinc un lloc reservat a la biblioteca..."? Freakies...

Jo i el meu estimat diccionari electrònic.

Atentament,

Laura, die Dolmetscherin

La ville de l'amour

2008-05-30T01:11:00.006+02:00

The little boy beams at his mother when she gives him the crêpe. She pays, takes her child’s hand and they both walk away from me.
The Eiffel Tower glows in the distance. Today it was a sunny day and now the early evening light passes through the few clouds that dare to appear and gives the sky a mix of colours that vary from the clearest orange to the darkest shade of blue. It is the city of love, the city of lights, of fashion. Paris is the city of everything and everyone. No matter at what time of the year you go, there are always foreigners who want to see the famous monuments that adorn les rues parisiennes. There are always people like me in search of inspiration to paint, to write. The weather is cold and it is getting colder, as the sun goes down. The street lights and the Christmas lights are already on. I am sitting on a bench with a blank notebook lying on my lap. I believe the ink in my pen is already frozen. I wanted to describe what I feel when sitting here. I wanted to describe Paris.
Starting from the top of Montmartre you can see a panorama of the whole city from the Sacré Coeur. Then you go down to the Place du Tertre. If you are lucky, you will not be attacked by a dozen artists who want to draw you caricature. There, in this little corner of the city you can sense the spirit of la bohème. Descending the long stairs and walking through the tortuous streets of the quartier, you reach the Moulin Rouge... The boulevard is not the best place to go with children, but it has its own charm. Then, after taking some pictures, posing as Beyoncé, in front of the famous cabaret it is time to go on walking down to the centre. After seeing l'Église de la Trinité, you arrive at the magnificent Opéra where no one has never again seen the phantom. And near the Opéra is the Madeleine. As you are may be now a bit tired, you sit on the outdoor staircase eating a crêpe, you watch as the passers-by run, hop and look at you in a curiously. Why do they do it? Why do they look at you? Maybe it is because you have got a strange expression of well-being on you face. It is time to keep on walking. La Place de la Concorde… It is the biggest square in Europe and a frantic of cars driving in all directions. From the Pont de la Concorde there is the most beautiful view I have ever seen. On one side, Nôtre Dame and l'Île de la Cité, on the other, la Tour Eiffel.
It is getting darker by now. You take the Quay d’Orsay and start walking slowly. Savouring each view the city offers you. The streets are becoming empty, but there are always some lost and noisy tourists taking pictures of everything. After walking for more than half an hour, you reach your destination, the most famous monument of the country. Despite the coldness of the air, you go and sit on the grass in les Champs de Mars and there you wait until the night falls or until your bottom is cold and wet enough to make you stand up and go back to the hotel to change your jeans.
I have tried to do it. I have tried to describe Paris as I see it, a mixture of images in my head. There are a thousand things I could say about this city, my city. If it were a man or a woman, I would not care, I would marry Paris.
These December days I go outside my little flat in early evening. After dozens of stairs, when I am finally on the street, I look around me, smile and with no fixed destination I go walking down the Avenue des Champs Elysées.

Paris. Vista des de la terrassa de les Galeries Lafayette. Desembre 2005.

Petons,

Laura, die Dolmetscherin

Chill Out

2008-05-27T21:06:00.005+02:00

No fa tant de temps que m'he aficionat a la música chill out (de l'anglès "relaxar-se"). Varietats més acústiques, més electròniques... és igual, m'agrada aquest estil. Més que res suposo que m'agrada perquè m'inspira. A què m'inspira? A escriure, és clar. Ara mateix si no estigués escoltant música chill out (La Distancia del Mar, de Almadrava), estaria hiperactiva pel pis. Sí, aquest vespre em sento hiperactiva. Bé, tornem a la música. Suposo que no hi ha gaire res objectiu a explicar, però. Els gustos musicals són una cosa totalment subjectiva.

Soñando con arena
hoy siento la distancia del mar
en tierra gris.
Suave es la manera
que siento la distancia del mar...

A més a més, bona part de la música chill out que escolto prové dels discs de Café del Mar, un cafè de la illa de Eivissa on van compil·lacions de cançons. I què? Doncs que és música que, si l'escoltes amb els ulls tancats (a mi no em fa falta tancar-los), et transporta a una platja al capvespre, amb l'aigua fins als turmells i les ones anant i venint suaument... Magnífic. Sí, bé, és una situació que aquí a Alemanya brilla per la seva absencia, i jo sóc persona de mar.

Suave es la manera
que siento la distancia del mar...

Petons,

Laura, die Dolmetscherin

Després de Suïssa

2008-05-25T19:29:00.006+02:00

Viatjar per aquest món en plan backpacker sempre és interessant. Ahir al vespre vaig tornar d'un petit viatge de tres dies per Basel, Zürich i Freiburg.
Vaig marxar amb un tren ICE de Saarbrücken cap a Basel el dijous al matí, a les nou, per a ser més exactes. Cony de trens ICE... són molt còmodes, van molt ràpid, però costen un ull de la cara! Bé, no penso entra en detalls de perquè vem acabar-ne agafant un, però el cas és que vam anar com reines al viatge d'anada.

Material per a viatjar per Suïssa.

I bé, durant aquests tres dies hem conegut a un home que ens va ensenyar un article de diari del 2006. Bé. Llavors també a dues argentines que han vingut a Europa per entrar en alguna escola de música. Després de Basel se n'anaven cap a Barcelona, per fer la prova de l'ESMUC. També vam tenir el "gust" de compartir habitació a Basel amb una francesa rara que es veu que va fer fotos de l'habitació mentre dormiem... No vull pensar res dolent... A veure, després ens vam trobar una dona gran simpàtica que parlava amb un accent molt marcat de Suïssa i ens va explicar tot de coses de la ciutat i de Zürich. A Zürich mateix vam topar-nos amb una dona d'uns seixanta anys a l'habitació de l'alberg. Es veu que la seva jove estava enfadada amb ella i tenia una relació estranya amb el seu fill. I think that'll be posh enough for him. Bé, molt bé. El cantó dolent és que tenia la dentadura postissa en un armari que feia pudor d'ous podrits i, a més a més, roncava... Bé, molt bé.

Companyes de viatge.

Res, tú, que m'ho he passat genial amb la Carolina i la Claire. Hem analitzat la societat, hem arreglat el món, ens hem imaginat la nostra vida sentimental futura, ens hem qüestionat creences religioses i mil coses més que només es poden fer amb els amics.
Ah, un comentari que no pot passar-se per alt:

Margarito!

Petons,

Laura, die Dolmetscherin

Dubtes (internacionals) existencials

2008-05-20T00:06:00.004+02:00

Aquest semestre tinc una assignatura que és traducció especialitzada en textos econòmics. És una de les meves assignatures preferies, perquè, a part de tenir una professora molt agradable i ser una assignatura de traducció pròpiament, t'ajuda a veure i analitzar la situació econòmica i social del món. M'explicaré.
Dijous passat (sí, la classe és els dijous) vam anar a fer classe al carrer, perquè feia bon temps. Vam sortir de la facultat i ens vam asseure al Ausländer Café (literalment, Cafè dels Estrangers) i després de demanar un latte machiato, vam posar-nos a explicar quina informació haviem trobat sobre diferents institucions internacionals de caire més econòmic. A una li va tocar el Fons Monetari Internacional, a una altra el Banc Mundial i anar fent. El cas és que vam començar a parlar sobre la globalització i les conseqüències que tot aquest fenòmen està portant al món. És un fet que els que tenim la sort o la desgràcia de viure en aquesta nostra societat occidental, no ens parem gaire a mirar perquè ens és molt més còmode fer l'orni i simplement no ens volem donar compte de què passa al món. Així doncs, què creieu vosaltres? Creieu que avançar cap a un món culturalment i política més unificat? O creieu que cada país ja té els seus propis problemes com per embolicar-se en formar al·liances internacionals? Tencar les fronteres i posar aranzels econòmics seria una bona idea? O els mercats han d'obrir-se i firmar tractats de comerç lliure? Són preguntes que m'he intentat respondre en els meus viatges en bus cap a la universitat, però no trobo cap resposta que em satisfaci plenament: o bé em sento horriblement egoïsta pensant en el bé de la meva societat o bé em sento comunista pensant en que tots hem de tenir les mateixes oportunitats. Però oportunitats de què? No és tenir més oportunitats tenir la possibilitat de voltar lliurement per gairebé tot un continent? Però, per altra banda, això ha portat una inflació de preus enorme a la majoria de països i ara la diferència entre la gent més "rica" i la més "pobra" és més notòria... Reflexione'm-hi, si us plau, reflexione'm-hi.

Jo, amb el meu coixí nou, i atabalada.

Atentament,

Laura, die Dolmetscherin

La vida fácil

2008-05-17T13:24:00.004+02:00

Ahora me da por volver a escribir en castellano. Vuelvo a dejar ideales politicos de lado y voy a pensar lo que los idiomas realmente son: herramientas para entendernos. ¿Por qué me da por escribir en castellano? Pues supongo que porque estoy escuchando "Rosas" de La Oreja de Van Gogh. Además esta canción me trae recuerdos, recuerdos de una cena que hicimos con mis compañeras de clase de la ESO cuando ya empezamos bachillerato. Fuimos a karaoke y cantamos esa canción.

Los años de ESO fueron magníficos. No había preocupaciones ni decisiones que tomar, solo ir pasando de curso a curso y pensando en las excursiones, los intercambios de estudiantes con Francia y el viaje de fin de 4º en Mallorca. Era la vida del adolescente despreocupado. ¿Lo echas de menos, Laura? No lo sé. A veces sí, a veces no. Esa vida era cómoda y fácil, pero nunca tomabas decisiones importantes para tu vida, decisiones que te formaran como persona y en las que tuvieras que arriesgar tu tiempo. Cuando dejas la escuela secundária, al acabar bachillerato, tienes que tomar la primera decision "importante" de tu vida: ¿Trabajar? ¿Seguir estudiando? A partir de aquí, las cosas cambian. Ahora veo la vida que llevan mucha de la gente que eran amigos míos. Tienen su vida organizada y más o menos fija. La gente como yo, que estamos en segundo, tercero o cuarto de carrera, tenemos las cosas todavía tan inseguras y dudosas... ¿Qué es mejor? No lo sé. Lo más importante es no arrepentirte de tu decisión, y yo, por ahora, no lo hago.

Ich bin verändert irgendwie.

Carolina, Musaab und ich in Nürnberg.

Molts petons!

Laura, die Dolmetscherin.

Tot interpretant...

2008-05-12T11:42:00.005+02:00

Cada dimarts de dues del migdia fins a les cinc de la tarda tinc classe d'interpretació. Aquest fet causa que em passi tot el vespre del dilluns nerviosa i patint per no fer pena l'endemà a classe. Sí, interpretació em causa estrés. I llavors direu: "doncs deixa-ho"! No! Em causa estrés però m'agrada! Veureu, el cas és que és interpretació alemany - castellà. Què vol dir això? Vol dir que jo només he fet dos anys d'alemany en una acadèmia d'idiomes (Lluïsa, si mai llegeixes això, sort n'he tingut que has sigut una bona professora!) i que aprendre a desenvolupar-te amb l'idioma en un àmbit distès i de carrer no significa que aconssegueixis dominar-lo suficientment com per ficar-te dins d'una cabina d'interpretació simultània i entendre un discurs de l'Angela Merkel i, ni molt menys, poder-lo interpretar. He descobert, però, que em costa més entendre com vocalitza la professora d'interpretació (de la que no dubto que té un nivell d'alemany elevadíssim) que no pas a l'Angela Merkel en si! Però bé, la Cancillera no vindrà pas a fer-nos classe perquè jo l'entengui més bé, així que hauré d'anar-me acostumant a la Beatriz (vegis la professora).
Interpretació és tot un món i és la primera vegada que hi vull entrar. La mala pata és que hi estic entrant per una porta que no és exactament la que em correspón, però que em donarà suficient experiència tant com per tenir nocions del que és la tècnica dels intèrprets com per millorar exageradament el meu alemany.
Bé, deixo de reflexionar sobre el tema perquè, només de pensar-hi, ja em torna a agafar mal de panxa estil nerviós. Per molt difícil que sigui, però, seguiré tot el semestre! Visca la perseverància! I visca els traductors & intèrprets!

Barcelona de nit. No sabia què posar.

Petons democràtics!

Laura, die Dolmetscherin

Introducció al dret alemany / Einführung in das deutsche Recht

2008-05-09T20:28:00.006+02:00

Des de la finestra veig dós avions amb recorreguts paral·lels però direccions diferents. On deuen anar?

Així és la vida, tu. Jo, que mai no m'havia preocupat de saber com funcionava la legislació espanyola, ni europea, ni res de tot això, m'estic llegint la constitució alemanya! S'en diu, en alemany, el Grundgesetz, és a dir, la Llei Fonamental. La veritat és que és curiosa. Bé, potser em sembla curiosa perquè no n'entenc la meitat de paraules. Eh, però que té mèrit, eh, voler entendre-la tenint el meu nivell d'idioma... Digues-li mèrit, digues-li bestiesa.
Ah, sí, un article de la constitució que he trobat interessant:

Art. 102 GG
Die Todesstrafe ist abgeschafft.

[Traducció al català]
Art. 102 GG
La pena de mort està abolida.

Ara tinc un dubte existencial... "Abolida" està ben dit? Em sona horriblement a castellanisme. És igual, no vé d'aquí. Ara m'aniré a fer unes miques de macarrons (juntament amb les patates, la pasta és el plat oficial de l'Erasmus) i soparé, que no tinc gaire gana. Ah, i una poma després.

Punkt.

Laura, die Dolmetscherin

"Flying too close to the sun"

2008-05-08T10:41:00.001+02:00

Eren sobre dos quarts d’onze de la nit i caminava tranquil·lament amb la Laura de Màlaga per anar-me a comprar una pizza per sopar. Evidentment, estavem parlant en castellà i, just passant per davant del Rathaus, una dona amb un caminador i acompanyada de un noi i una noia joves ens ha cridat: “¿Estais hablando en español?”, ha dit, o alguna cosa similar. Nosaltres dues, com de costum, hem pensat “un altre espanyol a Saarbrücken” i hem començat a parlar amb ella.
Hi ha moments en aquesta vida que et topes amb persones anònimes per a tu, que no et toquen de res, amb les que no comparteixes ni una petita part de la teva vida; tot i així, però, en els pocs minuts que hi intercanvies paraules, et llencen alguna fletxa que et toca el cor i et fa veure més enllà del que havies vist fins llavors. No és una fletxa com la de Cupido, no, ni molt menys, és una fletxa que toca la manera com tu veies el món, és una fletxa que et fa adonar que darrera de l’aparença més feble i mundana, s’hi amaga una vida plena d’alts i baixos i de moments per a no oblidar i d’altres que no han de ser recordats.
Aquesta dona és filla d’un antic combatent de la Guerra Civil espanyola. Mig francesa, mig alemanya, mig castellana i mig catalana. D’ideals anarquistes i “hippielongos”, però tot això sota un aspecte de dona d’uns seixanta anys, malalta i que per a caminar necessita suport. Ens ha dit que té fibromiàlgia i, pel que he pogut deduir, més malalties que l’aniran consumint poc a poc. Ella, però, té un cap més clar que l’aigua. Havia sigut Miss Barcelona als anys cinquanta o seixanta. Una dona que havia tocat el cim de la societat del moment. Havia compartit taula amb Joan Manuel Serrat i Rosa Maria Cerdà a la Cova del Drac a Barcelona. Havia estat en els cercles més alts d’opositors al règim de Franco (paraules seves: “Puto Franco”) i el seu pare va haver d’exiliar-se a França durant la Guerra per a després allistar-se a la Résistence francesa en contre dels nazis alemanys de Hitler en la Segona Guerra Mundial. El seu pare va ser un acerrim lluitador per la democràcia, però no la va veure mai al seu propi país, a Espanya. Quan el seu pare va morir, ella li va prometre que tornaria a Espanya i veuria la democràcia, i així ho va fer. Allà, va casar-se amb un canari i després amb un alemany, que li va prendre tota l’herencia i va deixar-la sense res. I així, una dona que s’havia allotjat als hotels més cars de Màlaga i que havia format part de la alta societat catalana, va veure’s sense res, i forçada a marxar a Alemanya perquè allà les ajudes als malalts són millors i així pot tenir una vida més digna. El seu fill, ens ha explicat, ha tornat a les Canàries per treballar i perquè així la seva mare pugui tornar al país on vol morir, al país on hi resideix el seu cor.
Ha agafat el tramvia amb els dos joves que acompanyava i pels que feia d’intèrpret. Eren un turc que parlava alemany i una francesa que no tenia ni idea d’idiomes germànics, però estaven enamorats. No sé què serà d’aquesta dona, però de veritat que espero que sigui feliç i que pugui, en un futur pròxim, viatjar al país del que venia el seu pare, a Espanya. Li desitjo el millor i que tot el que se li va endur el seu ex marit, li sigui retornat en alegria.
I així, darrere l’aparença d’una dona d’uns seixanta anys, malalta però elegant, t’adones que hi ha una vida de la que val la pena escriure’n un llibre. I ja veus tú, que l’hem anada a coneixer a la parada del tramvia per pura casualitat i perquè en aquell moment l’altra Laura parlava pel telèfon en castellà i aquesta dona ens ha sentit. Aquesta mitja hora, però, m’ha ensenyat més sobre la vida que hores i hores donant voltes a preguntes sense sentit.
Les seves paraules m’han arribat al cor.

Laura, die Dolmetscherin