Moves & Toast

Hi vaig anar amb la idea de riure una bona estona tot seguint les indicacions d'una monitora flipada i intentant imitar moviments made in Beyoncé al més pur estil del clip de la famosa cançó Single ladies. Vaig tornar a casa neta, depurada, sense preocupacions, sense maldecaps.

Des de fa uns quants anys que sé que m'agrada moure el cos al ritme de la música, i no hi hauria moment més àlgid en una nit de discoteca que ballar al so de Nights in Kiev en una sala amb vistes a la via d'alguna línia de tren; i ara he descobert que anar a ballar seguint les indicacions d'una monitora amb gorra calada fins les celles i amb uns pantalons on n'hi cabrien dues com jo és una teràpia més bona que anar a llegir a la ribera del Neckar.

Ihr musst ihre Körper fühlen!

I així segur que s'aconsegueixen millors resultats.

L'hivern ha arribat a Alemanya. Fa anys, en un concert que no especificaré, em vaig quedar xopa de cap a peus per la pluja; ara, tant de temps després, ho he tornat a viure. I puc confirmar que la pluja alemanya no m'agrada. Em corregeixo: la pluja de l'Europa continental no m'agrada. És una pluja enganxifosa que comença a caure en gotetes petites quan estàs a mig camí de casa. Es riu de tu, que vas en bicicleta, sense guants i, ni de bon tros, preparada per tal causa i cosa. Segueix un xim xim que no para i, si estàs de mala sort, un xim xim intens, amb gotes gordes, que veus com van quedant marcades a les cuixes, als texans, que passen d'un blau marí a un color semblant al negre blavós.

I torno a tenir els nusos dels dits de la mà dreta plens de tallets i de pell castigada per un fred que no ha avisat. Ha arribat igual que ha arribat el semestre: de sobte i desorganitzat, perquè la tardor, com les meves hormones, provoca molts canvis. Sort que sembla que fa sol.

Amb una torrada a la mà, me'n vaig a fer fotografies.

Un petó i fins aviat,


Laura, die Dolmetscherin