La platja és un lloc interessant, i com que si no hi vas com a mínim una vegada no sembla que hagis fet estiu de veritat, avui ens hem aventurat a posar els peus al mar amb bandera groga. Com nosaltres, ho han fet centenars de persones a la calorosa platja de Sitges.
Envoltades de fills d’Adonis i de David de Miquel Àngel que ens miraven des de la vorera del davant, hem plantat un para-sol florejat dels anys que els nostres pares portaven texans amb pota d’elefant i que ha volgut quedar mig tort i mentre dinàvem no em deixava tranquil·la amb el serrell de fil blanc que tenia a la vora. Sense treure un ull de les bosses, ens hem ficat a l’aigua. Onades, moltes onades. D’aquelles altes que no et deixen descansar perquè constantment has d’estar fent saltirons com una estúpida (perquè estic segura que per sota l’aigua sembles estúpida) si no vols que et passin litres i litres d’aigua salada per sobre del cap i t’entri sorra per tots els orificis possibles. En aquells moments he fet un descobriment: el meu biquini és una peça de roba perillosa, i he donat les gràcies al fet que estiguessim en una platja com la de Sitges, perquè allà no passa res si et quedes en pilotes. La cosa canvia si t’hi quedes involuntàriament, perquè llavors, a més d’exposada, quedes aclaparada.
He rebut una onada agosarada amb els braços oberts, perquè estava en un moment Vigilantes de la playa, i l’onada en qüestió s’ha sentit atreta per la bellesa del meu banyador blau, verd, perillós i reversible i ha vingut amb tota la seva força. I ara faré servir un verb castellà, perquè m’agrada com sona en aquest context: m’ha arrollat. La Carla diu que de cop m’ha trobat als seus peus, però jo li dic que no pot ser perquè, quan m’he girat, l’he vista un bon tros enrere. El fet és que han sigut moments durs. En pocs segons han passat pel meu cap diversos pensaments:
• Laura, agafa’t les calces del biquini perquè les portes a mitja cuixa.
• Laura, agafa’t els sostens del biquini perquè se’t veu tota la pitrera, que, encara que no sigui gaire substanciosa, és.
• Laura, lluita per la teva vida que això no deixarà de cobrir-te d’aigua.
• Laura, intenta clavar-te a la sorra perquè això t’arrossegarà fins a fora l’aigua (... i vas mig despullada).
Al final, després de tres onades similars, tot ha tornat a la normalitat, i encara ara intento descobrir com és que aquella onada ens ha fet molinete (tal com diu la Vicky) a totes tres i les altres no. Per què?
Llavors arriba el moment en què descobreixes que t’has oblidat de posar-te crema protectora ISDIN Extrem al pit i t’ha quedat com si fos un disfras de llagostí mal acabat. Sort que tinc ganes de repetir-ho.
No, nosaltres no feiem exactament això.Un petó salat,
Laura, die Dolmetscherin
0 comments:
Publica un comentari