I, somrient i contenta, escric, una vegada més, i per últim cop, sobre l'Erasmus a Saarbrücken 07/08.
_____________________________________________
_____________________________________________
Sortia de casa els vespres, cap allà a les vuit; em posava els auriculars, escollia la cançó més animada que trobava a l’iPod i començava a córrer. Corria per caminet paral·lel a la Meerwiesertalweg fins a Waldhaus. Un cop allà, estirava les cames i tornava xino xano cap a casa, escoltant algun ritme més tranquil, o bé sentint els ocells com piulaven en alemany al costat de la bassa d’aigua, a la vora del Plus. Sempre pensava que podria comprar-hi alguna cosa de menjar per sopar, però mai no portava diners, quan anava a córrer, només la clau i música. A casa, em dutxava i pensava què fer per sopar, però sempre acabàvem acordant pel Messenger que aniríem a menjar algun crêpe al centre, o bé potser un kebab, o bé a la Brassérie, encara que aquesta era més cara i no s’hi podia anar tan sovint. Possiblement, a la nit aniríem a prendre un cocktail o bé un suc de taronja al Moloko, o potser al Tante Anne, o a vegades al Nauwiese. Una cosa sí que era certa: quedaríem a les nou davant la Johanneskirche.
Encara sento l’olor del piset, del D213. Encara em trobo caminant pels carrers d’aquella ciutat sense gràcia. I també recordo les llàgrimes de l’últim passeig com a estudiant de la Universität des Saarlandes, des del Coyote fins a la porta de casa. I, com no, us recordo a vosaltres. A tots i cada un de vosaltres, que vau viure al meu costat i vau fer dels mesos a Saarbrücken, sens dubte, uns dels més especials que he viscut fins ara.
Un any després, encara ho recordo. Ho recordo tot i sé que mai no ho oblidaré. Una vegada vaig sentir dir que els records que fan plorar, un dia et faran somriure; i a mi, el vostre record em fa somriure; un somriure sincer d’orella a orella que es formarà cada vegada que us vegi sortir per la porta d’alguna terminal d’aeroport, o en una estació de bus, o potser arribant a la Hauptbahnhof.
Un any després, us dic gràcies una vegada més. Gràcies per haver sigut i ser amics meus. Gràcies per tot el que em vau ensenyar i per haver volgut aprendre de mi. I és que, sabeu què?
The only real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes. Marcel Proust
Us estimo. I love you. Ich liebe euch. Je vous aime. Os quiero. Я вас люблю.
Saarbrücken, Saarland, Deutschland.Un petó a tots,
Laura, die Dolmetscherin
2 comments:
Que maco el text. M'ha semblat una barreja entre trist pels comiats i alegre per tonar a veure'ls algun dia a la terminal d'un aeroport, com bé dius.
M'ha agradat tot i no formar part d'aquesta experiència Erasmus :-)
:)
El D213 està una miiiiica desordenat per la mudança (sniff, sniff!).
L'any que ve hi viurà un amic de la Lore, també de Galícia ^^
Publica un comentari