Els pantalons curts

Per molts anys, blog! ;)
_______________________________

Cada dia al matí, miro el termòmetre de la cuina. El meu pare, perseverant, segueix comprant estacions meteorològiques malgrat que se li espatllen totes. L'hi agraeixo. D'aquesta manera no he de treure la mà al balcó per saber si he d'agafar una jaqueta o bé amb una samarreta sense màngues ja faré. Ara ha arribat l'hora dels pantalons curts.

El cotxe tornarà a patir a les pujades per l'aire acondicionat. Al local del Consell d'Estudiants passarem de tenir-hi fred a estar-hi ben frescos. Ens agafaran les galipàndries perquè a casa estarem a vint graus i al carrer a trenta-cinc. Aviat podrem dormir amb la finestra oberta i ja podem començar a treure del calaix el pijama d'estiu. Me n'hauria de comprar un de nou, que el que tinc comença a fer-se vell. M'agrada massa per canviar-lo, però. Un de recanvi tampoc no farà mal. D'aquesta manera no hauré de dormir amb samarretes XL de la caminada popular de l'any que va néixer la meva germana.

El curs s'acaba. Un altre curs acadèmic arriba al final massa d'hora i massa tard a la vegada, perquè el temps corre massa de pressa i no fa cas als meus crits, on li demano que ens esperi, i és que tinc la sensació que comptar hores, minuts i segons és un error, un error que no ens deixa viure amb la tranquil·litat que voldríem. O que potser necessitaríem.

I tot i així, m'he tornat a posar aquells pantalons curts que no portava des de l'estiu passat. Aquells pantalons curts que van viure amb mi tantes coses i no res a la vegada. I amb ells he regirat a l'armari massa coses que feia temps que hi havien quedat enterrades. Records, pors, sentiments i moments que ara ja són història, però que encara continuen acompanyant-me. I m'acompanyaran, perquè potser tampoc no vull que em deixin.

Somriure. Somriure sempre s'ha de fer. Ningú no ho farà per nosaltres. I amb el bon temps, moltes vegades, somriure també és més fàcil.

Allò que se'n diu dibuixar.

Un petó a tothom,


Laura, die Dolmetscherin